'Macbeth' al Teatre Akadèmia: un retrat polifònic de la tirania

El director i coreògraf Moreno Bernardi és sempre fidel a si mateix. I per això qui hagi vist algun dels seus espectacles sabrà que, en aquest Macbeth, Shakespeare no està sol. El text circula amb una comunió d’elements escènics (dansa, música, cant) que brinden moments de qualitat però que no sempre es complementen. Com amb el notable Eduard II de Marlowe que va estrenar al mateix Teatre Akadèmia el juny de l’any passat, Bernardi prima la singularitat de la seva lectura escènica sobre els vaivens emocionals que circulen per l’obra, reduint el conjunt a una reiterativa expressió immersa en un ritual tant atractiu com excessiu. Les propostes de Bernardi tenen un to innovador, hipnòtic, però al mateix temps s’imposen sobre una comprensió menys unidireccional, més emotiva, de la proposta textual.

En aquest cas, en un espai escènic tot blanc i buit del mateix Bernardi, el director bolca la mirada sobre el terror que sent Macbeth tant abans d’assassinar Duncan com després, perquè qualsevol li podria arrabassar el tron. Aquest univers terrorífic converteix els personatges en espectres que no s’interpel·len i els entregats intèrprets en titelles biomecànics del gran manipulador. David Menéndez, actor fetitxe de Bernardi, té la presència i força escènica per concentrar al seu voltant la narració de la història acompanyat per una intensa Lady Macbeth de Sara Palomo i un posseït grup d’intèrprets. Resulta exuberant l’esforç físic dels actors i actrius, sempre sobre l’escena.

Captiva la constant i inspirada presència del violinista (música de Bernardi) que marca els mantres sostinguts que embolcallen molts fragments de l’espectacle. Fascinen els tocats que llueixen tots els intèrprets i en especial el corn de boc de Macbeth i el tocat de plomes de femella de faisà de Lady Macbeth, tots dos amb uns voluptuosos vestits vermells de sang vessada. Brilla l’estètica dels quadres de grup. Però la polifonia dramatúrgica no sempre funciona i fins i tot el text, malgrat una perfecta dicció general, és víctima d’aquest contundent fraseig fins al punt que, per exemple, no sentim les aclaridores paraules de Macduff quan explica que va néixer per cesària. Una proposta més adient per a qui ja ha vist algun altre Macbeth.