"M'encanta sortir a escena i lluitar amb homes forts"

TerrassaIra Brand surt a escena vestida amb un xandall, unes vambes i un micròfon a la mà. Serà un espectacle de poques paraules, però les primeres són importants: "Desitjo lluitar amb vosaltres. Aquí em teniu", diu l'artista britànica a l'inici de Ways to submit, una performance que va estrenar el 2019 i que aquest dissabte arriba per primera vegada a Catalunya i a l'Estat, gràcies al festival Terrassa Noves Tendències (TNT). Brand s'ha passat els darrers quatre anys voltant pel món i enfrontant-se a tothom qui se li oferís. Ha fet més de 200 lluites, "totes enriquidores i totes diferents", assegura. La performance és la seva manera d'explorar la violència, la dominació i els rols de poder en un context poc habitual: un escenari fet de matalassos, similar a un ring de boxa.

"Sempre em guio per la meva curiositat a l'hora de crear una peça. De sobte em vaig trobar pensant àmpliament en el poder i en els espais en què la gent tria, consensuadament, jugar al domini i a la submissió", explica Brand. Durant el procés de creació, l'artista va explorar pràctiques sexuals BDSM i també el jujitsu brasiler. "La lluita és una pràctica rica i complexa. De sobte, em vaig trobar amb la necessitat de compartir-la amb el públic", afirma. L'artista volia donar la possibilitat als espectadors d'interactuar amb el poder i la violència a l'escenari i, alhora, reflexionar sobre com la resta de públic reacciona a allò que veu.

Després de desenes de lluites amb gent de tota mena, Brand segueix sorprenent-se de reaccions inesperades, però també es troba que, sovint, algunes persones es comporten de forma similar. "Sempre hi ha un home molt més fort que jo que surt de seguida, i que serà agressiu i dominant. Em sorprèn, perquè penso que els falta una mica d'autoconsciència sobre com seran percebuts pel públic. Tot i això, m'encanta sortir a escena i lluitar amb homes forts. És emocionant i puc utilitzar la meva pròpia força d'una manera que no faria si l'interlocutor fos físicament més petit", explica l'artista, que afegeix: "També hi ha homes que lluiten i són tendres i respectuosos".

Sense guanyadors ni perdedors

L'evolució de la performance depèn de com actuï el públic, però hi ha una sèrie de normes que marquen els límits de la violència. "No es pot mossegar, ni posar els dits als ulls ni donar cops de cap", subratlla Brand. Tant ella com els espectadors lluiten cos a cos, sense cap mena de protecció més enllà de la roba. "També tenim una paraula de seguretat per aturar la lluita", afegeix l'artista, que assegura que mai hi ha hagut ferits greus –"només blaus a les cames, esgarrapades i cops"–. No es tracta de proclamar un guanyador i un perdedor, tot i que a vegades algú ho busqui. "No hi ha punts ni maneres de quantificar la lluita. Però, esclar, a vegades algunes persones busquen mostrar-me la seva força, o humiliar-me. No passa res, forma part del joc del poder", diu la performer.

Què passa si cap dels espectadors vol sortir a lluitar? Encara no ho ha experimentat, però és una decisió totalment vàlida, diu. "L'any passat, en un festival, la mitjana d'edat del públic era de més de 50 anys –reflexiona Brand–. En aquell moment vaig notar moltes vacil·lacions i certa resistència. Suposo que la comprensió i la seguretat del teu cos canvia a mesura que et fas gran". Al final algú del públic va optar per sortir a l'escenari, però l'experiència va servir a l'artista per adonar-se, un cop més, de la importància del públic en peces com la seva: "En moments així m'adono de com són de fonamentals els espectadors, i tota la riquesa que aporta cadascuna de les seves intervencions a la performance".