Laia Manzanares: “He viscut un dol horrorós posant les paraules de l’Amanda T en boca meva”

“El primer sou que vaig tenir com a actriu va ser a la sèrie de TV3 Cites, i des de llavors no he tornat a ser cambrera. Per a mi va ser un senyal que ja em dedicava a la interpretació. Just abans, havia estat treballant en un circ d’italians que hi havia al Fòrum de Barcelona, perquè només tenia 75 cèntims al compte bancari i em vaig dir «Bar o circ?», i de sobte ja era al circ, ficant-me en uns merders en què no m’imaginava que m’acabaria ficant”, rememora Laia Manzanares (Barcelona, 1994). Per si de cas els afers professionals no li segueixen rutllant tan bé, té un roc a la faixa: “Si no fos actriu, crec que tindria un forn. De fet, és una idea que encara no he desestimat del tot, perquè tinc bastantes al·lèrgies i intoleràncies alimentàries i, quan ho vaig descobrir, no sabia on anar a comprar pa. Molaria fer tots els pans, pastissos o croissants per a totes les al·lèrgies i intoleràncies possibles, però que no fos car. Són caríssims”.

Un videoclip del grup australià Tame Impala, The less I know the better, la va situar en el punt de mira dels caçadors de talents, en una època en què es presentava a càstings de publicitat i de clips, estudiava al Col·legi de Teatre de Barcelona i va ser admesa en el projecte d’Els Malnascuts de la Sala Beckett. Estava a punt de començar una carrera vertiginosa: “El vertigen sempre hi és. Una part de mi està tranquil·la, perquè de moment puc viure del que vull. Però res no acaba d’estar mai segur”.

PLAY >I un dia arriba a la seva vida l’Oksana, la mare adolescent de la sèrie de TV3 Merlí : “Gràcies, sobretot, a les converses que vaig tenir amb el creador de la sèrie, Héctor Lozano, tenia bastant clar qui era l’Oksana i quina era la seva funció dintre de la història. Vaig mirar moltíssimes pel·lis i documentals sobre el fet de ser mare tan jove. El tema dels cabells de l’Oksana el vaig proposar jo. Li vaig dir a l’Héctor que aquella tia tenia una necessitat de mostrar que ella encara era una adolescent. Que era tan jove com la resta dels seus companys de classe i que també li encantava divertir-se”.

Ha tingut papers secundaris a la sèrie El día de mañana (Movistar+) i a la pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen El reino. Això sí, en una de les millors escenes, aquella en què Antonio de la Torre entra en una casa i comença a remenar-la buscant uns documents: “Van ser experiències petites i boniques en dos grans projectes. Antonio de la Torre és una màquina, és enorme, i el Sorogoyen és d’aquells directors que et conviden a passar-t’ho bé”. A mitjans d’any tornarà a Madrid per al muntatge teatral de Tres sombreros de copa, de Miguel Mihura, una comèdia que és “l’absurd absolut, però que, alhora, no deixa d’estar parlant de la prostitució”.

FF>>A partir del 10 de gener serà la protagonista d’ Amanda T, el relat real d’una canadenca que als 15 anys va anunciar, a través de les xarxes, el seu suïcidi. L’escenari de la tragèdia és la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. Un text d’Àlex Mañas que és “superútil per a la gent jove, perquè tracta temes com el bullying ”. “Estic contenta de la feina que hem fet als assajos, malgrat que ha sigut un procés dur. He viscut un dol horrorós per poder posar les paraules de l’Amanda en boca meva. Després de la primera representació sencera de l’obra estava feta una merda. Ja em va passar amb Temps salvatge. Acabava les funcions i me n’anava bastant fotuda cap a casa. He pogut posar-me en la pell de diverses noies que pràcticament no arriben als 18 anys i que ja tenen la vida de cap per avall”.

Tampoc és que el guió de Sense sostre, l’ opera prima de Xesc Cabot i Pep Garrido, sigui una festa: “Hi faig de la filla d’un home que realment ha viscut al carrer. És una pel·lícula que s’ha filmat amb tot el respecte del món per un enorme problema actual”. La seva feina “té una part fonamental d’amor a l’art”. “Intento estar en projectes que realment em molin, més enllà de la qüestió econòmica. Si ho fas només per la pasta és perquè estàs en un moment que necessites pagar el pis i anar al súper. Si t’agrada i t’ho pots permetre, val més la pena treballar en una cosa sense cobrar que en una altra cobrant però que no et satisfà espiritualment”. Manzanares està escrivint la seva primera obra de teatre, una versió de l’ Odissea representada amb objectes, en què col·labora amb el seu amic Quimet Pla. A part, té enllestides 15 cançons per tocar-les amb el seu ukelele: “Són cançons sobre la regla i sobre coses quotidianes. Amb quatre acords i frases que rimin. He intentat tocar temes dels Manel, però és més difícil del que sembla”.u