L'Agrupación Señor Serrano s’embolica amb la IA i el circ francès enlluerna amb la metafísica

La nova proposta d’Agrupación Señor Serrano abandona els recursos escènics que definien els seus treballs, com les gravacions de vídeo, l'streaming o les maquetes, però no renuncia a reflexionar sobre qüestions d’actualitat. I sens dubte la intel·ligència artificial (IA) n’és una. Des d’una perspectiva irònica i una mica naïf, els Serrano decideixen iniciar un diàleg amb una IA a la qual, d’entrada, se li pregunta com construir un espectacle, per després prosseguir en la conversa deixant la iniciativa a la IA, que proposa accions que ja no tenen a veure amb l’espectacle però sí amb la societat. La IA és menys intel·ligent i més artificial, i les seves respostes resulten en general poc engrescadores i molt pertorbadores. Per exemple, quan assegura que sobre la mateixa qüestió té un ventall de respostes perquè triïs la que més et convingui. Tot plegat, en un viatge cap a l'illa del títol, metàfora de l’individualisme que cal arraconar si volem un futur per a tots plegats. Un nosaltres en lloc del jo.

La idea hi és, però l’espectacle acumula un seguit d’escenes sense una relació dramàtica fàcilment reconeixible amb un final paròdic. Hi ha una esplèndida utilització de la tecnologia per crear imatges que es projecten en grans pantalles, hi ha hologrames, hi ha una suggestiva i fins i tot aclaparadora banda sonora electrònica de Nico Roig (diuen que creada amb ajuda d’IA). Sí, hi ha molta feina i una intenció, però també la sensació que, entre tanta tecnologia i tanta IA, els Serrano s’han perdut una mica en la recerca.

Un rat-penat en una sitja

No és el cas del circ metafísic de la companyia francesa Les Choses de Rien. Una proposta que em recordava l’ambició dels espectacles ambulants que a principis i fins a mitjans del segle XX feien parada a totes les festes majors del país. Tot i que L’absolu no defrauda gens ni mica, com sí que ho feia la nena peix o la dona barbuda. I quan dic l’ambició vull dir la voluntat de seduir amb quelcom insòlit, inèdit, sorprenent. L’absolu ho té. Començant perquè l’espectacle es desenvolupa en una sitja metàl·lica d’uns catorze metres d’alçada com les que podem veure a les granges, sobretot de l'Oest Mitjà americà. Seguint perquè els espectadors, cent per sessió, pugen per una espiral interior com l’ànima d’un cargol punxenc i seuen en uns precaris seients que aboquen al centre del cilindre on es desenvoluparan les accions.

Tot i que la metafísica costa de veure (és un espectacle deliberadament fosc), la proposta uneix amb eficàcia el més antic amb l’alta tecnologia, en un espectacle amb moments fascinants. Un únic intèrpret que neix d’una placenta superior i es despenja fins a l’obscuritat de la terra. Un fetus universal que balla i navega per les sorres mil·lenàries de la base, allà on tot es cou; que juga amb les flames d’un foc que acabarà consumint-lo; però que ressuscitarà per un majestuós vol amunt i avall del buit. Tot i la incomoditat dels seients, la proposta excel·leix en la poètica de l’espai i la imatge gràcies a una il·luminació immersiva i un performer entregat al poderós moviment coreogràfic. Sí, sorprenent.