Kathy Sey: “Quan tenia quatre anys no volia ser negra”

BarcelonaDe petita, Kathy Sey (Vic, 1991) veia l'actriu Vicenta N'Dongo a TV3 i pensava que volia ser com ella. "Recordo la seva imatge gravada al cap i dir-me: «Uau, és actriu!». Ara m’adono que era l’únic referent que tenia d’una dona negra treballant a la tele", explica Sey. L'actriu i cantant va créixer als Hostalets de Balenyà en una casa plena de música, amb una mare que cantava a totes hores i un pare que s'hi dedicava. Ell és bateria, percussionista i cantant i va arribar a Catalunya impulsat per l'art: tenia un grup a Ghana amb el qual li va sortir una gira que el va acabar portant a Osona, on es va instal·lar amb la família. Al principi, Kathy Sey volia ser cantant i ballarina, però de seguida va provar també la interpretació. La seva germana bessona Yolanda formava part d'un grup de teatre de Centelles, i ella s'hi va afegir. "Hi vaig entrar de ple i em va agradar moltíssim, sobretot la part de teatre musical", diu la intèrpret, que va començar a estudiar música amb tres anys.

Quan eren adolescents van muntar –juntament amb la seva germana Edna– The Sey Sisters, el grup de música negra que les llançaria a la fama. "Teníem 15 o 16 anys i ja estàvem treballant professionalment. Vam anar fent concerts i concerts, de cop tot es va fer més gran i vam començar a fer discos. Aleshores em vaig adonar que allò anava seriosament", subratlla Sey. Després d'aquell salt, les tres germanes van fer carrera en el món del teatre musical, participant en espectacles com Els Jocs Florals de Canprosa (2018) i La tienda de los horrores (2019). I ara Kathy Sey s'enfronta a un projecte en solitari que la porta a un nou territori. L'actriu protagonitza Tituba. Bruixa, negra i ramera, el seu primer monòleg, del 21 al 31 de juliol a la nova sala barcelonina Periferia Cimarronas, situada al barri de Sants.

"És veritat que en el grup hi ha la comoditat i que fer un projecte sola no ha sigut fàcil. Però sempre havia tingut la necessitat d'explorar fins on podia arribar jo", explica l'actriu. L'espectacle, que farà temporada a la tardor a la mateixa sala, ressegueix la història d'una dona negra esclavitzada i condemnada als judicis de Salem. "Era l'esclava negra del reverend i qui va portar la bruixeria al poble de Salem. És curiós que desaparegués justament la història de l'única dona negra que va incitar tot allò. Es perd el rastre de la Tituba, ningú sap què va ser d'ella", diu Sey. Al text, la dramaturga i directora Denise Duncan imagina que aquesta dona reapareix al segle XXI per demanar un judici just. "És una obra que parla de la reparació, la justícia i les dones negres que s'han esborrat de la història", afegeix l'actriu.

Construir-se des dels cànons caucàsics

La primera vegada que Sey va adonar-se de l'existència del racisme era a l'escola i algú li va cridar: "Negra!" "Vaig arribar a casa plorant. Tenia quatre anys i no volia ser negra. No volia que em tractessin d'una manera diferent, volia ser com els altres", explica la intèrpret. Aquell insult va ser una presa de consciència que l'acompanyaria la resta de la seva vida i la influiria a l'hora de fer-se gran. "Tota l’estona intentava assemblar-me al cànon caucàsic al màxim. La meva construcció ha estat des d’aquí, des de la blanquitud. Feia un sobreesforç constant per agradar, encaixar i ser acceptada. Quan m’he fet gran he entès que tot això era per l’estructura racista", diu.

Ara s'ho mira des de la lluita i la voluntat de canvi, però ho continua patint. La polèmica el 2018 perquè un actor blanc interpretava un personatge negre a Àngels a Amèrica va servir, diu, "per aixecar la veu i aconseguir que des d'alguns llocs s'intenti canviar la realitat, però no n'hi ha prou". El fet d'atribuir a les actrius negres sempre els papers de les criades o la seva absència en els papers protagonistes dels espectacles són només dos exemples, explica, de la necessitat de remoure les arts escèniques a Catalunya perquè les oportunitats siguin iguals per a totes. "Fa uns anys una companyia buscava una actriu que fos cantant i les meves representants em van proposar a mi. La resposta va ser: «Si hagués volgut una actriu negra, ho hauria dit». Llavors jo no soc actriu, soc actriu negra, que és una altra categoria", lamenta Sey.

Quan surten papers per a intèrprets negres, afegeix, sovint es cau en la instrumentalització: "Es fa només per quedar bé, és un rentat de cara. Per canviar-ho és important que hi hagi directores, dramaturgues i persones diverses des de la base. Si no, no és un canvi real". Per a l'actriu també és important que aquesta voluntat de canvi travessi tota la societat i es deixin de banda les accions que són només façana. "Barcelona era un port esclavista, hi ha hagut persones negres a Catalunya des d’aleshores. És molt fàcil tirar pilotes fora sense fer una revisió i una reparació des del propi país –subratlla Sey–.  A Catalunya parles de racisme i la gent diu que no n’hi ha. La gent no és ni conscient que l’estructura del nostre país és racista".