Un començament excitant al Teatre Lliure

La gavina, d'Anton Txékhov. Un clàssic. Un gran clàssic com a targeta de presentació del que el nou director del Lliure, Julio Manrique, vol que sigui aquest teatre. Josep Maria Flotats va abordar la mateixa obra el 1997, a la primera temporada oficial del Teatre Nacional de Catalunya. El motiu rau en les paraules de Kòstia sobre el teatre poc abans de mostrar la seva obra, postdramàtica avant la lettre, i amb les quals Txékhov reflexiona sobre què és i què pot ser l’art que porta “la vida a l’escenari tal com és”. I per a Manrique l’art del teatre s'ha d’adreçar als espectadors d’avui dia amb els referents que maneguen. D’aquí que la versió sigui força lliure, amb un bon tant per cent de text afegit per acostar la història d’aquesta colla d’ànimes en pena als nostres dies. És una versió perfectament versemblant i que funciona com un rellotge, amb un repartiment magnífic i una posada en escena poderosa de Manrique, que posa en primer pla la fragilitat dels joves protagonistes, Nina i Kòstia, víctimes del desamor i del desconcert anímic.

Manrique és fidel al seu estil amb una concepció moderna de l’espai –de Lluc Castells–, de la utilització dramàtica de l’espai sonor –Damien Bazin– i de mostrar el que en l’original només s’insinua o es diu, com la masturbació que Irina li fa al seu amant Boris perquè no l’abandoni o la mort final de Kòstia, en què substitueix el tret fora d’escena per una imatge explícita del suïcidi. També opta per modelar l’actitud dels personatges d'acord amb unes formes més properes i allunyades de l’atmosfera txekhoviana de samovar. Aquí es pren cafè, es fan fotos amb el mòbil i es fuma marihuana.

Diria que aquesta versió de La gavina és menys rodona que la de Les tres germanes que Manrique que va estrenar en aquest mateix espai fa uns anys. Al nostre entendre hi ha petites però eloqüents desviacions sobre el realisme de l’obra: Pauline (Polina a l’original) hauria de ser força més gran que Irina; la gavina morta que Kòstia ha atropellat està a terra mentre Boris i Nina parlen, i no és fins al final que Boris pregunta què és; i el nou final mata l’efecte dramàtic que proposava Txékhov.

Entre els actors, Nil Cardoner clava la desesperança de Kòstia, i Daniela Brown, la ingenuïtat de Nina. La Irina de Cristina Genebat és pur egoisme. David Selvas, amb un paper ampliat, omple de vida el moribund oncle Sorin, mentre que David Verdaguer compon un Boris fràgil i poc atractiu, i Andrew Tarbet, un doctor anglès flegmàtic. És segur que la proposta arribarà més sencera a aquells que tinguin referents de l’obra, però això no vol dir que qualsevol no pugui gaudir d’aquest espectacle tan excitant.