És una d’aquelles persones tocades per la gràcia de fer oblidar els trets menys afavoridors del seu físic. O, encara millor, de convertir-los en virtuts als ulls de qui els observa. Per què hauria de ser important la talla discreta de l’actor i director Julio Manrique? L’escenari se li fa petit per la saviesa amb què parla amb el cos, modula la veu i gradua una mirada tan expressiva com les seves mans.
Hi ha més armes intangibles en el seu repertori. Difícils de calibrar, però sens dubte efectives. L’aire desvalgut del perdedor que sap fer-s’ho venir bé per acabar guanyant, el posat fatxenda, la noblesa de l’antiheroi. La lluminositat convincent del seu somriure fins i tot malgrat les circumstàncies.
Julio Manrique estava destinat a ser un entre molts i ha sabut posicionar-se al capdamunt perquè és un gran actor i un director ple de talent. La temporada passada va conquerir el Teatre Nacional de Catalunya amb un paper perfecte per aquesta facultat seva de posar-se a qui vulgui a la butxaca. Manrique torna a ser Don Joan, ara al Teatre Goya (del 19 de setembre al 22 d’octubre), a les ordres de David Selvas: una lectura contemporània del mite del conqueridor implacable.
Aquest Don Joan és un producció del TNC i La Brutal, que aquesta temporada tornen a aliar-se amb l’espectacle La importància de ser Frank. La Brutal és la productora impulsada pels vells amics Selvas i Manrique, juntament amb altres socis. Creada en temps de crisi, va néixer amb la voluntat de fer quadrar el cercle: fer compatible el risc amb el gran públic. Un altre tret de la personalitat del polifacètic Manrique, que ja va guiar la seva etapa en la direcció artística del Romea (del 2010 al 2013): la voluntat de fer volar coloms, però lligats amb una corda.