Josep Maria Pou: "Concha Velasco va ser molt feliç a Barcelona"

BarcelonaQuan Josep Maria Pou va començar en el món del teatre, Concha Velasco "ja era la gran Concha Velasco", recorda l'actor i director sobre l'actriu, que ha mort aquest dissabte. Els seus camins professionals es van creuar quan, al principi de la seva etapa com a director del Teatre Goya, Pou va oferir-li representar una obra a Barcelona: La vida por delante. "Li vaig oferir pensant que em diria que no, perquè jo només havia dirigit un parell de coses, però va acceptar". La funció va ser "un èxit brutal" que va fer tota la temporada a Barcelona. "Ella feia un personatge meravellós, la Madame Rosa, que jo crec que és dels millors que ha fet –comenta Pou–. I ella també ho pensava".

El que més el va sorprendre en dirigir l'actriu va ser la humilitat de Velasco. "Ella tenia molta més experiència com a actriu que jo com a director, però es posava en les meves mans –recorda–. Cada dia arribava tremolant als assajos com si fos la seva primera obra. Em recordava una nena amb moltes ganes d'aprendre. I quan jo li deia: «Concha, está muy bien como está, dejémoslo así», ella responia: «No, no, José María, lo puedo hacer mejor, yo puedo». Aquesta era Concha Velasco, una treballadora brutal, amb una gran generositat cap al seu ofici i els seus companys".

Per a Pou, la transparència de Concha Velasco a l'hora d'explicar els seus problemes personals a la premsa rosa implicava un risc professional, perquè "li donava una imatge que contrarestava la de gran actriu que tenia quan es plantava dalt de l'escenari". Tanmateix, Pou reconeix que Velasco tenia una "capacitat única" en una figura tan popular com ella: "Sent un fenomen cultural i social de qui el públic ho sabia tot sobre la seva vida, els seus divorcis, els deutes que tenia, com s'arruïnava, com tornava a guanyar diners... Res importava. Quan pujava a l'escenari, el públic se n'oblidava i només veia el personatge. Tal potència tenia".

L'espina clavada: no actuar junts

A Pou li ha quedat l'espina clavada de no haver treballat mai amb Velasco com a actor. "Tots dos teníem ganes de trobar-nos dalt de l'escenari, feia molt de temps que ho volíem fer", lamenta. "I això que sempre dèiem, mig en broma, que sent tan perfeccionistes tots dos podíem acabar a bufetades". La segona obra en què Pou va dirigir Velasco era un projecte molt personal de l'actriu: "Mentre assajàvem La vida por delante em va explicar que no es volia morir sense fer un musical en què li expliqués al públic la seva veritat, i era que tot i haver fet cinema, teatre, televisió, revistes musicals, de tot, tenia una gran frustració perquè, de petita, el que ella volia era ser ballarina". Concha. ¡Yo lo que quiero es bailar! va ser l'espectacle musical que Velasco i Pou van crear amb l'autor Juan Carlos Rubio. "El vam escriure a partir d'improvisacions als assajos –explica Pou–. Ella anava explicant anècdotes i nosaltres dèiem «Aquesta sí!» i la incorporàvem a l'espectacle, que va ser un altre èxit brutal".

Aquelles temporades d'èxit al Goya van culminar la gran relació que l'actriu tenia amb Barcelona, on havia actuat molt freqüentment durant tota la carrera i hi havia portat la majoria dels seus espectacles. "El seu hotel favorit era l'Avenida Palace de Gran Via, hi havia passat llargues temporades i el considerava casa seva –explica Pou–. I s'esforçava a parlar català amb la gent. A més, coneixia moltes dites i acudits que li havia explicat Alberto Closas, que era d'origen català. I puc dir que, durant les quasi tres temporades que va estar al Teatre Goya, a Barcelona, ella va ser molt feliç. Venia d'un divorci molt complicat i de la mort del seu marit, però l'acollida del públic durant quasi tres temporades li va donar molta força".