Josep Maria Miró: “Som més segurs o més lliures en una societat més controlada?”

BarcelonaJosep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977) és un dels màxims exponents de la dramatúrgia catalana contemporània. Amb els seus textos ha voltat pel món i ha vist com el seu teatre adoptava formes i llengües diferents, mentre continuava escrivint i estrenant espectacles a casa nostra. Reconegut àmpliament amb guardons com el Premio Nacional de literatura dramàtica el 2022, Miró viu actualment un moment d'eclosió creativa: té La majordoma al Heartbreak Hotel i, a partir del 19 de febrer, El principi d'Arquimedes a l'Espai Texas; just ha acabat Jo, travesti a La Villarroel, Sicalíptiques està a punt d'estrenar-se al Centre Moral de Gràcia i al Matadero de Madrid arribarà els pròxims dies Nerium Park.

Té quatre obres en cartellera a Barcelona i una a Madrid. Com se sent en aquest moment?

— És fruit de la casualitat. De vegades s’ajunta tot i de vegades estic un any sense ensenyar res. Cal explicar-ho bé: el sector és molt complicat. El text de La majordoma va estar tres anys desat en un calaix tot i que el vaig presentar a uns quants llocs. L’Àlex [Rigola] se’l va llegir, cosa que de vegades uns altres teatres no fan. Ell ha obert un teatre nou i li va interessar. Ho visc amb alegria, però cal mirar-ho tot amb perspectiva. Les onades del sector teatral van i venen d’una forma molt irregular.

A l’Espai Texas es representa una nova producció d’El principi d’Arquimedes, un espectacle que va ser un trampolí al món. Què va significar per a vostè?

— Abans havia fet Gang Bang dins el projecte T6 del TNC i tot el que va passar al voltant d’aquell muntatge va promoure l’escriptura d’El principi d’Arquimedes. Va tenir molt de ressò, fins i tot internacionalment. És un muntatge amb més de 40 produccions al món. Li dec, sobretot, una gran visibilitat. Quan el Texas em va proposar de fer-ne una producció nova em va semblar admirable, perquè això vol dir que entenem la nostra dramatúrgia contemporània com la possibilitat de generar repertori. No és gens habitual de veure. Als autors contemporanis se’ns demana molta immediatesa. Si un text no s’estrena a peu d’escriptura, es desa en un calaix. Ho hauríem de revisar.

Però, a diferència de l’estrena del 2012, ara no la dirigeix vostè.

— Jo ja l’he fet, vaig tenir la intuïció que ho havia de fer algú altre. Aquí va entrar el Leo Granados, que ha fet una feina meravellosa i té un talent inqüestionable. Si ho hagués fet jo hauria estat més conservador. Quan es va estrenar, el Leo tenia 12 o 13 anys. Ell no el va veure, és fill d’una generació diferent. Això ha comportat una revisió sobre el material. N'hem retocat el text, ara hi ha menys indici de perill i, en canvi, és més perillós. Hem reescrit una escena fruit de la reflexió i de la revisió per ajustar-la al seu temps.

Com se sent dirigit per algú més jove, d’una altra generació?

— M’agrada ser dirigit per la meva generació, per la que tinc a sobre i per una generació més jove. Tot això genera diàlegs intergeneracionals. Trobar un director que està atent a l’escriptura és un tresor. És molt fàcil agafar un text que és un èxit internacional i portar-lo aquí. En el fons, no té gaire mèrit. En canvi, forçar l’autor a fer una feina de revisió del text per al muntatge em sembla molt interessant. Cal trencar aquest tòpic.

El principi d'Arquimedes parla dels grisos en una situació ambigua: un monitor de piscina fa un petó a un nen per consolar-lo. Què ha passat aquests anys que us hagi empès a revisar el text?

— Un munt de coses. El concepte dels protocols està molt més instal·lat dins de qualsevol institució. Des dels mitjans de comunicació s’ha fet una feina al voltant del Me Too, la cancel·lació, els codis sobre el cos de l’altre. La societat ha avançat cap a un altre lloc. S’han generat mecanismes de control que, de vegades, entren en xoc amb l’espontaneïtat. Som més segurs o més lliures en una societat més controlada? És evident que s’han de generar espais segurs i de protecció, però en algunes coses els límits no són tan clars. Segons el meu punt de vista, hem simplificat moltes coses.

Les xarxes socials juguen un paper important a l'hora de visibilitzar situacions abusives, però també empenyen a emetre judicis sobre els altres de forma molt ràpida. Com ho gestiona?

— En algunes polèmiques em costa molt d’entrar-hi perquè no en tinc una opinió immediata. Hi ha tuits que em poden semblar malament, però després l’acarnissament i el linxament a les xarxes és absolutament salvatge. I estic citant un cas que em sembla molt més complex, perquè s’hi ajunten moltes coses, entre les quals un clar exemple de transfòbia. Les xarxes socials són una arma de doble tall. Hem de tenir tolerància zero a l’abús, però de vegades banalitzem i simplifiquem les coses per generar un titular. No anem a la reflexió profunda.

Les seves obres, sobretot les més recents, es caracteritzen per explorar els racons més tenebrosos de les persones: des de la mort sacrificial a El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc fins a la violència contra les dones a La majordoma. Per què li interessa la foscor de la humanitat?

— M’agrada dir que són textos lluminosos, perquè a través de la foscor busquen la llum. A totes les obres exploro la necessitat de trobar uns mecanismes ètics, individuals i col·lectius per convertir-nos en una comunitat sana. A El cos més bonic... hi havia la idea que el desig mal endreçat només genera dolor. A La majordoma, la protagonista és víctima d’abusos quotidians i parla del poder mal entès, de qui domina l’altre des d’una posició vexatòria o sense tenir-lo en compte. I hi ha també la idea que l’home més poderós és aquell que té el poder sobre si mateix. Jo travesti és un cant a la llibertat, a la diferència i a la capacitat de transformar-nos. Ara vindrà El monstre, en què un personatge torna després d’haver fet un acte terrible. On col·loquem els monstres? On hi ha l’autèntica monstruositat?

Quan escriu tot això s’ho passa bé? El procés és satisfactori?

— Em diverteixo molt escrivint. Contra el full en blanc, me’n vaig a fer un tomb, al cine o agafo l’agenda de contactes. L’escriptura és un espai d’especulació amb universos que em fan circular. Amb els últims textos estic fent un viatge cap a l’espai rural, que és el de la meva llengua, el català dels meus pares. I m’agrada jugar al thriller, encara que no ho siguin. Una altra cosa és el debat ètic i la reflexió de fons, però per a mi escriure és la felicitat.