L'Ollé
S’ha mort el Joan. L’Ollé. No resulta fàcil parlar-ne. I potser el que em revolta és que no ho sigui. El Joan ha estat sempre una figura particular i controvertida dins del nostre món cultural. Incòmoda. Honestament contradictòria. Amb molts amics i amigues, amb molts enemics i enemigues, i amb moltes altres persones que, malgrat no combregar amb les seves misses, apreciaven el seu saber, el seu talent i fins i tot la seva humanitat excessiva. Ortodoxament heterodox, deia ell. Avui, però, no és el moment de jutjar els seus possibles encerts i errors polítics, periodístics, pedagògics o artístics. Prou temps hi haurà per als magistrats impenitents, siguin del signe que siguin. No cal que sempre fem anar l’aigua al nostre molí. Diuen que la crueltat dels bons i la crueltat dels dolents és només això, crueltat. I els judicis potser no han de ser sempre sumaríssims.
El Joan era un poeta. Ho era amb les paraules i amb els gestos. Com a bon home de teatre, buscava a l’escenari allò que ell en deia harmonia. Com a bon director de teatre, intentava construir l’harmonia fent ballar al mateix temps l’espai, la llum, el gest, la paraula, sempre amb l’objectiu de fer arribar a l’espectador una emoció que, malgrat tot, ell considerava que emanava i s’amagava en el text. Les paraules, al capdavall, eren el seu món. Aprofundia com ningú el treball sobre el text teatral. Sabia, com ningú, trobar el sentit de les paraules i l’emoció que s’hi amaga a través de cisellar-ne virtuosament la forma: entonació, fraseig, ritme... Temps, finalment.
Al Joan li agradava la precisió en el teatre. Volia construir, com potser la majoria de nosaltres, mecanismes estètics vius. Per fer-ho encara més difícil, es posava com a repte mantenir i encoratjar la llibertat creativa d’intèrprets i col·laboradors artístics. No sempre ens en sortim, d’això, és clar. No sempre és fàcil ser perfecte. I, de vegades, resulta complicat entendre -o fer entendre- que l’exercici de la llibertat pot necessitar el suport d’una partitura sòlida.
El Joan volia transmetre a intèrprets, col·laboradors i també als seus alumnes de l’Institut del Teatre, que feien cua per apuntar-se a les seves classes (honesta i incòmoda contradicció?) aquest gust per la paraula, pel sentit, per l’harmonia estètica, per la precisió i, sobretot, pel respecte a l’espectador. Un espectador que, lluint la seva contradictòria heterodòxia, no dubtava en blasmar o, posat el cas, en admirar.
Se’ns ha mort el Joan. Deixeu-me que ho digui així, ja me’n sabreu dispensar. Alguns el trobarem a faltar més i d’altres no tant. Si la vida és un joc, el que em sembla clar és que els escenaris i les aules han perdut la partida massa aviat, sense temps per refer-se d’una mala jugada.