Per una pornografia sensual femenina
Magda Puyo dirigeix 'Jo porn, tu porno', de Queralt Riera, al Centre de les Arts Lliures
- Autoria: Queralt Riera. Direcció: Magda Puyo
- Intèrprets: Alba Sáez i Encarni Sánchez
Jo porn, tu porno és la segona entrega del cicle que la Fundació Joan Brossa dedica al teatre de Queralt Riera (Parets del Vallès, 1978). El cicle va començar l’octubre de l’any passat amb Dona, i clourà al març amb Pruna. No sé si podem parlar d’una trilogia, però les tres creacions tenen punts de contacte en la temàtica sexual i en la perspectiva radicalment feminista amb la qual enfoquen qüestions socials candents construïdes des de sempre per un relat exclusivament masculí. La prosa de Riera és al mateix temps quotidiana i poètica, precisa i irònica. A Dona parlava de la prostitució; a Pruna, dels abusos infantils, i a Jo porn, tu porno, de la pornografia.
En aquest cas ho fa a través del personatge d’una actriu del cinema porno a qui no li agrada la feina i de la seva parella, una artista plàstica. L’obra, diuen, refusa la pornografia creada per l’heteropatriarcat que converteix la dona en un objecte de satisfacció de l’home i, en canvi, defensa el vessant positiu d’una pornografia sensorial femenina. I certament que la sensualitat és un meravellós excitant i la base essencial d’una relació sexual completa més propera, això sí, al terreny de l’erotisme que de la pornografia, on justament no té paper. La pornografia, però, és només una part, petita al meu entendre, d’una proposta que parla de la discriminació de les dones artistes, de l’amor lèsbic i, sobretot, de la violència sobre la dona, sigui la implícita de la pornografia o l'explícita de les violacions.
El text circula en un grapat de frases disperses amb les quals les protagonistes es descriuen i confessen fins i tot les disputes de la parella que discuteix per la neteja del raspall de cabells. Frases alternades (com toca en el teatre postdramàtic) amb un poderós i enèrgic fraseig coreogràfic d’Encarni Sánchez. Ella i Alba Sáez mostren compenetració i desprenen una captivadora energia que complementa una poderosa posada en escena de Magda Puyo a la qual no crec que li escaigui l’infantilisme de l’habitació rosa a l’estil Barbie.