Iván Morales: "Soc de la generació de classe treballadora que ens vam creure que podíem arribar a ser artistes"

BarcelonaIván Morales (Barcelona, 1979) és un vers lliure del teatre català. Criat en una comuna hippie, educat en el món del fanzín i la contracultura i actor precoç, és una cara coneguda pel públic gràcies als culebrots Poblenou, Nissaga: L'herència i El cor de la ciutat. Durant 30 anys ha actuat en desenes de sèries i pel·lícules, ha estat guionista de cinema (El truco del manco, Mi dulce) i director de grans produccions teatrals (La cabra o qui és Sylvia, Assassinat a l'Orient Express). Però és en la maduresa que ha trobat una veu pròpia i singular il·luminant personatges i històries que han quedat fora del relat oficial i canònic (Jo mai, Sé de un lugar, Esmorza amb mi). Ho demostra Los juegos feroces, el primer volum d'El día del Watusi, l'espectacle que està construint per estrenar al Teatre Lliure el maig que ve i que té un aperitiu els dies 14 i 15 de juliol al Festival Grec, al Paral·lel 62.

Per què vols portar al teatre El día del Watusi de Francisco Casavella?

— Francis Casavella es proposa trobar un relat col·lectiu de l'últim quart de segle XX a Barcelona des del punt de vista de la gent que no va escriure la història. I ens hi apropa amb un humor, una alegria de viure, una ràbia... És la història d'un desclassat, d'un tio que busca donar-li sentit al paisatge que l'envolta i que no entén per què no té les eines polítiques per llegir-ho. Casavella copsa molt bé la crisi d'identitat de la generació dels nostres germans grans

¿És una Barcelona que no es veu al teatre?

— No gaire. És una perspectiva que no ha trobat lloc a la cultura oficial, en general. Potser en el món dels còmics, evidentment en les ràdios lliures o en algunes novel·les sí que ha existit, però ha trobat més dificultats en mitjans que necessiten més pressupost. Tot i que jo soc més jove que Casavella, em vaig començar a moure prou aviat per haver vist que el relat oficial no era l'únic. Hi havia molta gent amb altres discursos, però no tenien altaveus i eren considerats uns aixafaguitarres, uns punkies o uns penjats. Al meu entorn, les crítiques a les Olimpíades ja existien el 89, una altra cosa és que no trobessin el seu espai en la cultura oficial i que, quan el trobaven, era quasi sempre des d'una òptica paternalista o condescendent o des de l'alteritat.

Com vius la Barcelona actual?

— Estem en una crisi d'identitat. Barcelona està travessada per moltes coses però tampoc no som el melic del món: la gentrificació és una realitat de qualsevol ciutat més o menys gran. Ara, jo crec que els relats col·lectius que haurien de vertebrar Barcelona no acaben de funcionar, per molts motius. Però jo segueixo estimant aquesta ciutat amb bogeria i intento evitar la nostàlgia. He viscut set o vuit identitats diferents de Barcelona i sé que demà mutarà. Barcelona sempre serà una ciutat portuària més caòtica del que ens agradaria acceptar.

Què en penses, de la situació política?

— El que puc dir és que l'extrema dreta sempre li fa la feina bruta a la burgesia. Quan la gent que ostenta privilegis els veu en perill i no els serveixen els mètodes coercitius més tous, no es volen embrutar les mans i deixen que aquesta feina la faci l'extrema dreta. Això a Barcelona va passar amb el pistolerisme de principis del segle XX i no està tan lluny de la imatge dels Desokupa fent manifestacions cridant "Puta Colau". Com diria David Simon, follow the money. Qui els paga? Qui els està alimentant? L'extrema dreta defensa uns privilegis d'una poca gent que procura invertir prou en assegurar-se de no perdre’ls. Estem en aquesta guerra cultural.

¿Creus que l'obra dialoga amb el moment polític present?

— El día del Watusi l’ataquem des de l’ara i aquí. I el que explica al segon llibre no està tan lluny d’això que et dic: Fernando Atienza ens descriu els arribistes que volen ser polítics però que en realitat són banquers que volen tenir una bona mà a la partida de pòquer que és la Transició. Atienza no té una mirada crítica sobre això perquè està massa preocupat en entendre el món i en satisfer les seves buidors personals. I en això ens hi podem veure reflectits:si no tens les eines per llegir el que està passant, ets un xitxarel·lo molt més fàcilment manipulable. Si no tens les ulleres netes dels teus propis prejudicis, et faran veure a galet. Si caiem de quatre grapes amb això de les guerres culturals i busquem el nostre bàndol però no ens preocupem de tenir una mirada formada per prendre les nostres pròpies decisions, sempre serem manipulables.

¿T’ha costat tant aixecar l’espectacle com amb els anteriors muntatges?

— Des del primer espectacle he intentat fer pedagogia d’això, i és un conte que no acaba mai. Hi ha una cosa que està claríssima: no hi ha tants diners per al teatre com per a altres camps culturals, però hi ha diners. Cap on van? No van tant cap als creadors i creadores com cap a les plataformes o les institucions on podem portar les nostres obres, i crec que això acaba sent una anomalia, perquè estàs fent teatre d'una manera precària en espais que no estan en una situació precària. Per atacar això de veritat hauríem de veure qui fa servir els equipaments públics, com i qui en treu benefici.

Tampoc no es trenquen les inèrcies de creació, de fer sis setmanes d’assaig i sis d'exhibició.

— Jo segurament no tornaré a dirigir amb aquestes condicions d'allargar-ho tant amb el temps, perquè no és només que perdi diners, és que és una sensació una mica quixotesca. Però tenia la necessitat personal de fer l'obra que jo vull fer i no la que els altres poden demanar-me que faci. I he tingut la sort de trobar-me amb uns amics que volien fer aquest viatge amb mi. No em queixaré, perquè amb el Grec i ara que ha entrat el Teatre Lliure estem en una situació de producció estàndard, positiva. Però és cert que l’impuls inicial ha estat molt dur. Estem en una fase molt conservadora del teatre català, en què les propostes que més funcionen són les més conservadores. És sota, cavall i rei. Però Las Huecas o El Conde de Torrefiel tenen altres processos i serien més l’equivalent a una Rosalía, en el sentit d'investigació, que no el teatre que més es potencia a les sales.

Amb Sé de un lugar i Esmorza amb mi ja et va passar el mateix, no?

— Sí, però fa anys. I quan he volgut tornar a fer una cosa meva és com si comencés de zero un altre cop. A mi m'han arribat a dir que aquest repartiment no és comercial [compta amb Enric Auquer, Bruna Cusí, Àlex Monner i Vicenta N’Dongo, entre d'altres]. Això et diu molt de com s'ha acabat fent d'estreta la mirada en aquests últims anys. Si no vols tenir aquesta sensació quixotesca, has d'adaptar-te a unes regles que no són les regles amb les quals vull treballar.

¿Per això has tingut un peu a cada lloc? Fent d’actor en sèries i pel·lícules, de guionista, duent a terme direccions d’obres clàssiques i els teus projectes.

— Jo soc de classe treballadora, de la generació que ens vam creure que podíem arribar a ser artistes. I combinar aquestes dues coses és bastant complex, perquè no tens un coixí que et permeti equivocar-te gaire. Gràcies a això, i ho dic amb tot l'orgull del món, he desenvolupat moltes eines en molts llocs diferents. On soc més feliç ara mateix és explicant les meves mogudes amb gent que m'estimo. Evidentment, treballar d'actor m'agrada perquè és una manera de treure'm responsabilitat i jugar i passar-m'ho bé i és una grandíssima manera de guanyar-me la vida. Però ara és el meu moment com a director. El meu fill ja és gran, he pagat la hipoteca i és hora d'empènyer les històries que em surten de l'ànima, encara que sigui de manera precària.

Vas viure el primer any de vida en una comuna hippie. Com entres a la televisió? Amb 14 anys ja vas treure la melena a Poblenou.

— Vinc d'una família minúscula, soc fill de mare soltera, d’una migrant andalusa que va venir aquí amb 20 anys sense res però que era milionària en possibilitats, amb una fe en la llibertat molt característica d'aquella generació, potser ingènua però també molt poderosa. M'he criat amb molts estímuls culturals, però de manera autodidacte i contracultural. I per a la working class una manera de passar-ho bé és intentar treballar d'alguna cosa que t'estimis molt. Un col·lega de la comuna li va passar a la meva mare el contacte d’una agència. Per fer anuncis no m’agafaven mai, suposo que tenia massa pinta de quinqui, però vaig començar a fer tele i a entendre l'ofici i a estimar-lo. Era finals dels 80, tenia 8 o 9 anys. Jo les primeres obres que veig són les cercaviles de La Cubana, perquè la meva família no tenia ni els diners ni el costum d’anar al teatre. Sempre he tingut la sensació de pertànyer a un altre camp cultural i per això vull generar altres relats.

Ja de més gran també vas ser a El cor de la ciutat. ¿Fins a quin punt la televisió condiciona la teva carrera o t’encasella en un cert prototip?

— Fa poc vam fer un capítol de Com si fos ahir amb la Vicenta N’Dongo. Han passat 25 anys però li vaig dir: "Fixa’t que tu i jo encara som els altres". En aquest context nostre, jo sentia que encaixava en l’arquetip de l’altre, potser perquè al principi tenia un accent marcat mig andalús, o per les meves celles, o qui sap. Que els relats sempre els expliquin fisonomies i camps culturals concrets és una mica sospitós.

¿Treballar d'actor t’ha permès dedicar-te després al que has volgut?

— Un actor sempre és un mercenari que ha d’assumir per a qui està treballant. Pràcticament ningú pot triar els seus caps, i qui em paga té una agenda concreta. Seria ingenu no saber-ho. Però jo puc analitzar els relats en els quals participo i alhora fer el màxim de bé la meva feina. El plaer de l'actor és regalar-se a una altra mirada. Jo només tinc agraïment: totes les feines m’han ensenyat alguna cosa de la vida i m’han posat el plat a taula. Els actors no som tan importants: ets un instrument, no has de pensar, has de fer i has de sentir. Com a dramaturg i director sí que vull trobar les maneres d'explicar altres històries, de posar llum a altres llocs i de mirar que el relat no sigui sempre un monocultiu dels mateixos punts de vista.

Abans parlaves del teu fill [Roc Jou Morales, Rojuu], que és un altre artista precoç però en la música. Als 10 anys ja penjava vídeos a YouTube, als 14 hi va començar a guanyar diners, als 16 va actuar a Razzmatazz i ja ha tret vuit discos. Com ho portes?

— Amb molta admiració, la preocupació lògica d’un pare, l’orgull de sentir que alguna cosa hem fet prou bé i el patiment perquè tingui prou eines per tirar endavant. Ha tingut la sort de tenir dos pares molt diferents que l’estimen molt, ha tingut molts referents i des que era molt petit volia fer el seu camí.

Connectes amb la seva música?

— Sí, sí. L’intento escoltar molt i entenc el que fa. El món de la cultura pop, hip hop, la cultura juvenil i el còmic són els meus mons. La música que ell escolta, jo l’escolto. Vinc d’aquí i no me n’he quedat fora, sempre he intentat estar alerta al món que m’envolta. M’interessa el que pensen els xavals de 15 anys.

¿En parleu, dels fills, amb l’Eduard Farelo [pare de Bad Gyal]?

— [Riu.] Una mica. Però no tenen res a veure. La Bad Gyal és realment una estrella i el Roc té un camí de molt èxit, però no és el mateix. El Roc és next generation. Ha trobat una fórmula perfecta i li va molt bé sense entrar dins el mainstream. No li interessa. Li agrada ser fidel a la seva veu i se sent en deute amb un públic molt concret. En això ens assemblem molt.

Li dones consells?

— No i no me’n demana. L’únic consell que li he donat és que s'ha de cuidar. Si tens diners has d'invertir en salut mental, en salut física i en la dieta. No sé si em fa cas, espero que sí, però si no ja es farà càrrec dels seus errors. Té 20 anys, però és molt intel·ligent i té una ànima una mica vella. És molt sensible i bona gent.