Isabelle Huppert emboirada per l''sfumato''

Ben poc queda de Jean Racine (1639-1699) a la proposta de l'italià Romeo Castellucci sobre Bérénice. Però no és estrany. Castellucci no és dels directors que amaga la seva feina propiciant l'excel·lència del text, sinó ben al contrari: hi passa per damunt amb la seva mirada radical, com la d’un escultor que posa un llençol sobre la Pietat de Miquel Àngel per crear una forma nova sobre les antigues. El resultat és sorprenent i aclaparador justament per la seva plasticitat i, en aquest cas, per la presència hipnòtica d’Isabelle Huppert. A l'actriu s'hi oposa una textura visual vaporosa que envaeix l’escenari i difumina la seva figura i, és clar, el rostre. Una textura treballada amb la gasa d’un teló de boca transparent, el fum i el disseny de llums que, molt em sembla, vol seguir d’una manera força radical la tècnica de l'sfumato popularitzada pels mestres del Renaixement. Leonardo da Vinci la feia servir per crear representacions atmosfèriques i gairebé de somni, i ell mateix va definir-la com "sense línies ni vores, com fum o més enllà del pla d'enfocament". De les ombres i arrossegant un radiador (llicència del director) emergeix la princesa Bérénice per esbrinar si el seu amant, l’emperador Titus, complirà la promesa de casar-se o obeirà al dictamen del Senat, que no veu amb bons ulls a una estrangera al tron de Roma.

I tot això sobre una dramatúrgia que redueix el text de Racine a tres monòlegs separats per escenes silents de figurants que evoquen el context del dolor de la princesa Bérénice. Tres monòlegs són suficients, però, per rendir-se davant de la potència escènica i l'expressivitat vocal d’una Huppert a la qual finalment veiem el rostre de manera més clara quan la princesa marxa cap a la seva Palestina i ens diu: "Deixeu de mirar-me". Teló. Forts aplaudiments i part del públic dret. I la veu d’un espectador queixant-se que els sobretítols fossin en castellà i no en català. Un altre aplaudiment.