Interpretant les ombres de la caverna de Plató amb Jose Sacristán

La colección és, segurament, una de les propostes més filosòfiques i simbolistes del filòsof, matemàtic i dramaturg i lletra M de la Reial Acadèmia de la Llengua Juan Mayorga. I també una de les més fosques en sentit i contingut. L’autor planteja el dilema d’una parella de col·leccionistes prou grans –l'Héctor (José Sacristán) i la Berna (Ana Marzoa)– que al llarg dels anys han consolidat una gran col·lecció d’objectes, però no només d’objectes, i que davant la previsible mort busquen un hereu que es comprometi a conservar-la. Per això reben la Susana (Zaira Montes), també col·leccionista.

A l’obra em sembla que hi ressonen les ombres de l'al·legoria de la caverna de Plató, de manera que no veiem els objectes ni el contingut de les caixes de la col·lecció, sinó l’enunciat de les coses de les quals es parla. Però és que, a més, l’autor parafraseja la famosa dita només sé que no sé res, quan l'Héctor diu: "Sempre és aviat per saber res". Entesos. Deu ser per això que en el text hi ha indefinicions deliberades sobre la col·lecció i sobre els personatges. Fins i tot contradiccions. Però, com diu l'Héctor, la col·lecció ha estat el millor i el pitjor de la seva vida, el que l'ha nodrit i el que l'ha terroritzat. En aquesta col·lecció hi cap tot.

Una altra cosa és com aquesta concepció arriba als espectadors. I diria que arriba amb dificultat, ja que l'estructura dramàtica aporta poc més que un conjunt de paraules molt ben escrites. A la col·lecció li falta joc. Amb l’alè misteriós del text adobat per l'escenografia cavernosa no n'hi ha prou per mantenir l'atenció; les escenes privades de la Susana són clarament prescindibles i la giragonsa final no fa res més que crear més dubtes (interpretacions) sobre els fets.

Però tenir José Sacristán sobre l’escenari és un luxe. I també un perill. No només per com assumeix el personatge, sinó per la majestuosa claredat i sintonia del seu parlar, que òbviament va en detriment dels companys de repartiment, si bé no perjudica tant una Ana Marzoa ben eficaç que li dona la rèplica amb solvència. A aquest Mayorga li manca l'acció, l'emoció i la poètica d’altes obres menys especulatives que l’han situat com un dels millors dramaturgs de l'Estat.