La independència que ens cal és la teatral

Som al 2037 i quatre presos polítics "en procés de reeducació" estan preparant la que podria ser la representació de Nadal d'un centre penitenciari. A tall d'introducció ens avisen tres ocells d'aires joglarescos, o potser calòrics –prrrrr, grgrgr–: tot el que vindrà és un joc de paraules en clau, tot és veritat però tot està amagat. Com diu un dels presos polítics fent d'intèrpret amateur: al teatre pots dir el que vulguis i no et poden dir res. Tot i que algunes sentències recents facin perillar aquesta màxima, la llibertat del directe és una escletxa que coneix bé Santi Fondevila, el crític de teatre de l'ARA, que ha debutat com a autor teatral amb La gran farsa (els jutges no porten botons vermells a la toga), que tanca la temporada a la Sala Beckett aquest diumenge. La llicència teatral li permetrà dir-les de l'alçada d'un campanar sense patir per les denúncies; primera pista de la mala salut democràtica que justament vol denunciar l'obra.

Deu anys de Procés i ben poques obres teatrals n'han sortit, tot i que s'hagi viscut un boomdel teatre documental. Terreny pantanós? Ferides obertes? Va explorar-ne els posicionaments polítics el dramaturg Jordi Casanovas amb la família dividida d'Alguns dies d'ahir, que era la crònica d'un desencant. Però és cert que, vist el resultat d'aquests anys de trifulga política, la cosa dona més per a un sainet o una farsa. És el codi que ha fet servir Fondevila, amb la direcció experta de Ramon Simó –que ja va dirigir Macbett, la farsade Ionesco, al TNC– i la brillant interpretació de Jordi Martínez, Santi Ricart i Xavier Ripoll i, en especial, d'un exuberant David Bagés transmutat en una cínica i astuta reina.

La gran farsa aixeca una monarquia imaginària corrupta i mesquina que, en veure com el seu palau cau a trossos i està en perill, incentiva una petita revolta perifèrica per justificar de nou el seu règim. L'únic problema és que se'ls escaparà de les mans i hauran de comprar els poders fàctics: polítics, militars i religiosos. Al capdavall, tots mantindran la tribuna si tot es manté a lloc, aquest és el principal poder del poder.

Pels diàlegs i els temes, Fondevila saltironeja pels clàssics embolicant el tall amb l'aire grotesc de Jarry, l'humor absurd de Ionesco i el surrealisme de Monty Python –no s'hi posa per poc–. Els jocs de paraules salpebren el fricandó i la gestualitat clownesca dels intèrprets posa el plat a taula: aquella mà que aixeca les quatre barres i aquell "ho tenim a tocar" acosten la ficció a l'actualitat, malgrat que no hi hagi referències directes a la sentència de l'1-O. La farsa permet tirar d'hipèrbole: jutges reconvertits en titelles, sentències que es defequen i testimonis cecs. El públic riu, però resulta incòmode. Tot un reialme fet amb dues escales i dues tarimes que, posats a seguir el joc de buscar paral·lelismes, ben bé podrien ser les tan anunciades estructures d'estat.