In Situ: ¿qui té por de la dansa emergent?

És com la història que no acaba mai. Des que el món és món, la dansa ha hagut de representar el paper de germana feble de les arts escèniques. La menys estimada pel gran públic, la menys mimada a l’hora de repartir les subvencions. La més maltractada a l’hora de dissenyar les pro- gramacions. Hi va haver uns anys, quan aquesta crisi econòmica enganxosa i eterna va esclatar, en què les coses se li van posar especialment difícils. La precarietat es va fer encara més forta, i el panorama pintava ben negre. En aquest context, dues amigues que estimen la dansa, la ballarina Mireia de Carol i la gestora cultural Clara Vicente, van decidir posar el seu granet de sorra per fer de contrafort. I així va néixer la mostra d’arts del moviment In Situ, que avui i demà desplega la sisena edició a l’Arts Santa Mònica.

Ja fa anys que les arts escèniques es van fer poliglotes i va començar a quallar el concepte “arts del moviment”. En aquest panorama, en què els llenguatges s’empelten, la dansa ha anat conquerint espai entre les propostes teatrals. A més, en termes generals, l’atenció cap als ballarins contemporanis ha remuntat posicions. Com a mínim és com ho valoren des de l’In Situ. Però malgrat aquesta recuperació, saben que les companyies segueixen tenint dificultats per donar visibilitat a la seva feina. I segueix sent necessari atraure el públic cap a les seves propostes, construir ponts. Perquè encara hi ha espectadors que tenen por de la dansa emergent. Que no s’hi atreveixen, convençuts que no l’entendran, no en sabran gaudir o, directament, no els agradarà,

“Vam néixer amb el doble objectiu de donar visibilitat a creadors i col·lectius independents, i acostar la dansa al públic general”, diu Clara Vicente. “I crec que ho estem aconseguint”, afegeix. “El públic de dansa és molt endogàmic, però en cada edició s’hi afegeix gent nova”, conclou. Sens dubte hi ajuda el caràcter gratuït de les funcions. Enguany les companyies triades per participar-hi, en convocatòria pública, són Mónica Valenciano, d’El Bailadero; Three Planes Collective; Roser Tutusaus; Magí Serra; Sonia Gómez, i Tomeu Vergés, de Man Drake. El programa inclou, per tant, artistes en diferents moments de la seva trajectòria, des dels més emergents fins als que ja acumulen una llarga experiència. Les actuacions es reparteixen en dos dies, avui i demà: tres espectacles per jornada, en doble funció. I es distribueixen per diferents espais de l’Arts Santa Mònica, de manera que el nom de la mostra agafa tot el sentit. Les coreografies que es presenten s’adapten al lloc d’exhibició, i els espectadors fan una petita itinerància pel centre a fi de veure-les totes.

A més de conquerir nous públics, In Situ ha aconseguit sumar, al llarg de la seva història, la complicitat d’altres iniciatives i espais vinculats de manera directa o indirecta al món de la dansa contemporània. El festival Sismògraf d’Olot, el centre de creació l’Animal a l’Esquena d’Olot, espais d’exhibició com l’Antic Teatre i la Sala Hiroshima, l’escola Tragant Dansa i fins i tot la 48 h Open House Barcelona són col·laboradors de la mostra: cedeixen espais de creació als artistes o els conviden a actuar en les seves seus. És la manera d’avançar en la creació de circuits, explica Clara Vicente, que avança els projectes de creixement i redefinició de l’In Situ. Com que l’Arts Santa Mònica també està immers en un procés de transformació, les organitzadores tenen la idea de buscar un nou emplaçament. I és possible que acabi lligant-se al 48h Open House Barcelona utilitzant com escenaris efímers els edificis que hi obren portes. Cal acabar de definir el projecte. Però el que tenen clar és que l’In Situ té molt futur.

+ Detalls

In situ. Mostra d’arts del moviment

Arts Santa Mònica (Barcelona).

15 i 16 de desembre