Una immensa Laia Marull al TNC
L'actriu protagonitza la recomanable obra 'El pes d'un cos', de Victoria Szpunberg
'El pes d’un cos'
TNC Sala Petita. Fins al 12 de juny
Com pesa el cos del teu pare quan l’arrossegues per l’escala fins al quart pis de casa després quan ja no tens on portar-lo. El pes d’un cos és un magnífic exemple de com un drama privat, i per tant íntim, es converteix en una emotiva radiografia d’una problemàtica social i al mateix temps una nostàlgica reivindicació dels vells ideals de solidaritat. A través de l'homenatge al seu pare, la dramaturga Victoria Szpunberg (que fins al 8 de maig ha tingut una altra interessant obra a la Sala Beckett, La màquina de parlar) planteja les carències de la nostra societat per donar solució al drama de la gent gran que queda impossibilitada a causa d’un ictus, un aneurisma o qualsevol altra malaltia que els incapacita. Un drama que afecta, esclar, tant el malalt com la família que l'hauria de cuidar però per a qui és impossible fer-se'n càrrec. Un drama que l'autora ha viscut en primera persona, tot i que la història que ens explica no és més que una autoficció i en conseqüència el pare de la protagonista no és exactament el pare de l'autora.
Qualsevol història es pot explicar de moltes maneres. Des de la forma clàssica de presentació, nus i desenllaç fins a les filigranes de les dramatúrgies contemporànies. La gran troballa de l’obra és justament la forma dramàtica amb què ens presenta la història. L'autora barreja admirablement el relat en primera persona amb inserts de metateatre (hi treu el cap Txékhov), vibrants evocacions musicals de la memòria i l'exigua, continguda, relació amb els zeladors dels hospitals, els metges i la monja de les Germanes de la Caritat (un magnífic Carles Pedragosa).
Quatre intèrprets i una sola protagonista. Immensa Laia Marull. Quina capacitat de comunicar l'angoixa, la impotència i el desconcert sense caure en dramatismes estèrils. Quina intel·ligència per entrar i sortir del relat tot seguint els girs de la dramatúrgia. Marull no es prodiga gaire al teatre. I ens fa falta. No menys eficaç és la direcció de l'autora, amb un exquisit maneig del temps i el moviment escènic i una modèlica direcció dels intèrprets. Un teatre de ressonàncies humanes i sociopolítiques amb una posada en escena d’excel·lència. Els recomano que hi vagin.
