Sílvia Abril: “M’és igual que em diguin que soc la dona del Buenafuente”

BarcelonaAbans d'arribar a l'entrevista, Sílvia Abril (Mataró, 1971) s'ha aixecat i ha esmorzat amb la seva filla Joana, ha tingut un matí ple de reunions i ha anat a caminar amb una amiga gairebé dues hores per la muntanya. I encara li quedarà corda, al vespre, per a una funció d'Esperant Mr. Bojangles al Teatre Poliorama. L'actriu és un huracà d'energia que s'embolcalla de l'humor durant el dia a dia, però que té les idees molt clares a l'hora de decidir cap on disparar les forces.

A l'escenari interpretes una dona que es distancia de la realitat creant un món imaginari per suportar-la. Què et va connectar amb el personatge?

— Jo també intento prendre’m la realitat des d’un lloc diferent per fer la realitat més amable. És una manera de funcionar pel món. Amb la Joana, la meva filla, i l’Andreu [Buenafuente], la meva parella, ens fem una bombolla per surfejar la realitat. El món és, a vegades, un lloc massa hostil. Ho dic en general, per sort amb la meva família no hem tingut problemes greus. Però a casa no encenem la tele entre setmana i intentem no consumir males notícies, perquè a vegades tot és dolent. Miro el Telenotícies i fins que no arriba el moment de la cultura, no es parla de coses boniques. 

Mentre que al teatre et disfresses d'un personatge, al llibre Pérdidas de risa (HarperCollins), que acabes de publicar, parles de tu i t’exposes per primera vegada. Com ha estat això?

— M’he guardat una carta: hi ha moltes parts autobiogràfiques, però també ficcionades. M’he exposat fins on he volgut. Moltes de les coses que explico les rego i les adorno amb l’única finalitat de fer riure. 

Un dels grans temes que t'empeny a escriure és el pas del temps i, de fet, dius que a partir dels quaranta fer-se gran és terrible. Com ho portes?

— Millor del que explico. M’estimo, m’accepto i me’n ric del que em passa. A les portes d’estrenar l’espectacle vaig tenir un pinçament d’un nervi que ni sabia que existia. He estat cinc dies sense poder caminar, fent-me tot tipus de proves que no m’havia fet mai fins ara. Doncs escolta, molta calma, humor, tiro endavant i escriuré tot el que m’ha passat.

Com ha canviat, amb l'edat, la teva relació amb el cos?

— L’edat m’ha donat la capacitat de treure-li importància i de posar-hi humor, i això m’ha salvat la vida. No ho semblo, perquè tinc un cos normal, però soc addicta a l’esport. Em dona serotonina, felicitat, em manté en forma i em permet seguir fent tot el que feia. Soc metacíclica: ja no tinc la regla, els estrògens estan desapareixent. Em genero endorfines i adrenalina jo mateixa amb l’esport i amb les funcions.

Dius que la maternitat és la feina més difícil. Quin ha estat el sacrifici més gran?

— Deixar de ser jo. Durant un temps em va esborrar. És un tsunami molt bèstia d’amor, però a vegades també té una cara B que no ens expliquen. La meva lactància va ser molt dura, plorava més jo que el nadó perquè hormonalment era disfuncional, no sabia qui era ni què volia, no sabia on ubicar la meva parella, no entenia què em passava i mira que no vaig tenir depressió postpart. Cadascú ho viu d’una manera diferent, però jo vaig sentir que, de cop i volta, tot s’havia de resintonitzar, necessitava temps i calma. 

També parles de culpa. T’ha pesat ser mare més tard dels quaranta anys?

— Ser pares grans, com hem estat l'Andreu i jo, també té parts bones. Per exemple, vius les coses de manera diferent i hi treus importància. Abans de la Joana vaig passar per dues fecundacions in vitro que no van funcionar, després em vaig quedar embarassada de manera natural. Al principi volia un altre fill, però també tenia clar que no volia tornar a passar per més fecundacions in vitro. El segon fill no va venir perquè jo ja era gran i després m’he adonat que no passa res.

Heu decidit mantenir la Joana lluny del focus públic. No hi ha imatges seves ni als mitjans de comunicació ni a les xarxes socials. Com vau prendre aquesta decisió?

— Precisament per haver patit la popularitat l’hem volgut protegir. L'Andreu i jo no tenim una vida normal, ens aturen pel carrer, sempre hi ha algú que ens recorda a què ens dediquem. Hem intentat donar-li tota la normalitat possible, que vegi que si mai es vol dedicar a aquest ofici s’ha d’estudiar i que no hi arribarà per la via directa de tenir uns pares coneguts. 

Ara la teva filla té onze anys. Com heu gestionat el tema dels mòbils i les xarxes socials?

— Intentem que l’entrada del telèfon sigui el més tard possible perquè coneixem molt bé els danys de l’exposició a les xarxes. Nosaltres som adults, ells no. Amb onze, dotze, tretze o catorze anys és una aberració que tinguin xarxes socials, no crec que ho puguin gestionar de manera correcta. 

Al llibre confesses que t’has hagut de treure de sobre molt de masclisme incorporat i que has après a ser feminista, però vas créixer en una casa amb quatre dones: la teva mare i les teves tres germanes.

— Sí, però érem cinc dones sotmeses al patriarcat, a un pare amb una educació molt masclista, que arribava a casa i demanava el sopar a taula, que ens tenia al seu servei. Després, amb l’educació i sobretot amb l’exemple de la meva mare, he trencat amb el rol femení que veia a casa. Ella es va posar a treballar i va tirar la casa endavant, però va haver de demanar permís al meu pare per treure’s el carnet de conduir i ell no li va donar fins a molt endavant. Per sort s’ha encarregat de dir-nos que fóssim dones independents, que compenséssim tot el que ella va patir. 

Com ha repercutit tot aquest bagatge en la teva conciliació familiar?

— A casa, d’entrada, tenim algú que ens ajuda, perquè amb les nostres carreres, si no, no seria inviable. Quan aquesta persona no hi és, les tasques van repartides al 50%. Constantment m’estic revisant i expulsant-me el masclisme que porto incorporat, perquè a vegades em surt dir que ja desparo taula, i no. També intento treure’m la culpa que sento a vegades per no estar a casa, quan sé que hi ha el seu pare i que no passa res. 

Encara has de lluitar contra l’etiqueta de ser la dona de?

— Sí, em passa. Molta gent del carrer sento que diu: “És la dona del Buenafuente”. Però és que no ho puc evitar, i en realitat m’és igual. A casa ja sabem qui és qui. Em preocuparia si sortís del meu entorn, però a dins de l’ofici no em passa, tinc entitat com a actriu i com a còmica. 

Després de set anys a Madrid ara heu tornat a Barcelona. Com es viu sabent que la feina determina el lloc on tindràs la llar, i que això pot canviar de cop?

— M’ha fet ser més flexible i, de fet, m’agrada. M’encantaria que la feina em portés, per exemple, uns anys als Estats Units. Quan l’Andreu feia dos anys que estava a Madrid em va dir: “Si no veniu a viure aquí, per mi això no té cap sentit”. I vam anar-hi, per què no? És un canvi, coneixerem gent i tindrem una vida diferent, però estarem junts. Al final això és el més important, perquè casa és la família. El vincle està en la tribu i si estem junts, tot té sentit.