Crítica teatral

Hi ha química entre Miki Esparbé i Maria Rodríguez

El millor de 'L'illa deserta' és l'arquitectura dramàtica d'aquesta comèdia de Marc Artigau

Maria Rodríguez i Miki Esparbé
2 min
  • Fins al 2 de juliol

Segur que algun cop us han preguntat: "Què us enduríeu a una illa deserta?" Tant se val el que digueu, tant se val que penseu en la companyia d’una ampolla de whisky o de les obres completes de Shakespeare. Pot ser que l'avió per arribar-hi caigui, que no hi hagi servei per una vaga o que t’enamoris de l'hostessa del vol. Sí, d’això va aquesta comèdia sobre l’atzar i l’amor escrita pel novel·lista i dramaturg Marc Artigau. L'illa deserta és un espectacle sobre què hauria passat si t'haguessis apuntat bé el número de telèfon d’aquella noia tan simpàtica que vas conèixer en un ascensor espatllat. I és que l’amor, almenys aquest amor a primera vista, pot travessar-nos en qualsevol lloc.

Per exemple, com dèiem, en un ascensor encallat entre la quarta i la cinquena planta d’un edifici d’un barri tranquil sense cobertura de mòbil. Massa tranquil perquè vingui cap veí a aquelles hores, massa tranquil perquè algú senti els crits de socors d’una jove veïna i d’un repartidor de menjar a domicili. En conseqüència, caldrà esperar que funcioni el protocol d’assistència tècnica que posa en marxa el timbre d’emergència. Mentrestant, el noi i la noia es van coneixent. Es donaran el telèfon? És l’inici d’una gran amistat o d’un festeig. L’atzar ho decidirà, perquè l’autor justament vol explicar les diverses possibilitats i com cadascuna condicionarà el futur dels personatges i la seva relació des d'aquell moment fins a l’hora de la mort. 

És una proposta hàbilment cosida amb un farcell de llocs comuns i de convencions de normalitat bàsicament burgesa, ben adobada amb eficaços gags de situació i amb espurnes de sensibleria emocional. El millor de l'espectacle és l'arquitectura dramàtica i la vivesa dels diàlegs, així com la direcció d’actors, a càrrec de l’autor. Certament, hi ha química entre Miki Esparbé i Maria Rodríguez, que ja d’entrada trenquen qualsevol paret imaginària, s’adrecen al públic i se'l posen a la butxaca preguntant: "Algú d’aquí ha estat molt, molt, molt feliç alguna vegada?" 

Ell més contingut, ella més tirada al clown histriònic, assumeixen tot un seguit de personatges episòdics mentre deambulen per les vides futures. Són dues magnífiques interpretacions que sedueixen el públic amb una història mil cops explicada en un espai escènic tan insuls com impersonal.

stats