Laura Vila Kremer: "Ens fan creure que som úniques i que el nostre cos no és vàlid"

BarcelonaL’actriu Laura Vila Kremer (Barcelona, 1985) protagonitza al Teatre Tantarantana l’espectacle Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, una obra que trenca tabús sobre la intersexualitat a partir del testimoni personal de l’actriu i d’altres activistes. És la segona temporada que l’obra –creada amb Raquel Loscos i Víctor Ramírez Tur, del Col·lectiu Que no salga de aquí– es veu a Barcelona des que es va estrenar el 2021 i, per com impacta en públics adults i adolescents, hauria de seguir girant durant anys i panys divulgant la realitat de les persones intersexuals amb humor i optimisme.

Què és una persona intersexual i per què no en tenim ni idea?

— Definim com a intersexualitats la combinació de característiques sexuals que no encaixen en el patró binari mascle-femella i, per tant, en els gèneres home-dona. Sigui perquè els genitals interns o externs, les hormones sexuals o els cromosomes sexuals tenen una combinació diferent de la binària. Esclar que totes les persones són diverses sexualment, perquè no hi ha ningú que sigui 100% mascle o 100% femella...

I no ens fan una analítica per saber-ho, no?

— De fet, totes les persones tenim una combinació, per exemple, d'estrògens i testosterona, independentment de ser home-dona. La diferència és que les persones intersexuals hem entrat dins d'un camí mèdic. A través d'una sèrie d'indicadors clínics ens han categoritzat com a intersexuals. Jo dic que ens fan intersexuals, perquè sense aquests diagnòstics, que van acompanyats de molta violència, de mutilacions i castracions, no ens haurien diagnosticat res; senzillament es tractaria de diversitat genital.

Tots els testimonis que apareixen a l'obra han rebut el diagnòstic en un moment diferent. Què et passa a tu quan d'adolescent surts d’una consulta amb un diagnòstic que també desconeixies, com et sents?

— El teu cos és el mateix, però a partir d'aquest diagnòstic s'activa tota una maquinària que implica recomanacions mèdiques que són bastant hostils, bastant violentes, per feminitzar més o masculinitzar més el teu cos, per no trencar aquesta norma binària. I alhora també hi ha una sèrie d'intervencions que sovint la família, o si ets adulta tu mateixa, signes, però no és un consentiment plenament informat i lliure. Si fos així, a les consultes mèdiques hi hauria molta més informació, per exemple, sobre col·lectius LGTBI que et poden ajudar a fer-te un altre relat sobre el teu cos. Però quan només reps el relat mèdic, aquests noms tan patologitzats, això ho impregna tot: la teva relació amb el gènere, amb la resta del món... S'engega una maquinària que, a més a més, va acompanyada d'una recepta de silenci.

És el que et van dir: "Que no surti d’aquí".

— Perquè el món no ho entendrà. I en realitat el que hauríem de fer és canviar el món. De fet, un gran argument mèdic per intervenir els cossos intersexuals ha estat el risc psicosocial. És una paradoxa, perquè si el risc és psicosocial, no és de la salut física, no hem de tocar el cos d'aquella criatura o d'aquella persona, el que hem de tocar, en tot cas, és la societat, no?

Molts dels relats són que et sents una extraterrestre, un monstre, única. Això és molt alienant.

— Sempre s'ha intentat mantenir qualsevol diferència aïllada, perquè no es pugui organitzar i no pugui combatre aquesta violència. I amb nosaltres s'ha fet des de les consultes mèdiques. A més, com que ha vingut acompanyat de tot aquest relat mitològic, i el mite s'ha tenyit del freak show, de l'estigma social... Quan es parla d'hermafrodita la gent diu "és un cargol" perquè té dos sexes; però és que potser de sexes també n'hi ha més de dos. Hem estat capaços de desmuntar el binarisme pel que fa al desig, pel que fa a identitat de gènere, gràcies a les experiències trans i les experiències no binàries, però pel que fa a l'anatomia encara ens costa, perquè està molt arrelat al desenvolupament de la medicina dels últims anys, i les bates blanques tenen molt de poder. Igual que han fet les companyes LGTB els últims anys, la I d'Intersexualitat està començant a sortir de l'armari, estem començant a visibilitzar i a fer pedagogia que l’anatomia binària és ficció.

A l’espectacle ho expliqueu d'una manera divertida, el que en dieu el "retalla i enganxa". ¿Es mesura l’òrgan amb un fal·lòmetre i en funció dels centímetres s’acaba determinant que aquell cos serà mascle o femella?

— Sí, perquè al final la medicina es basa en quantificar, en mesurar. I en realitat si nosaltres deixéssim que els clítoris i els penis fossin de la mida que fossin, què? Però quan tu necessites fer encaixar aquell cos, necessites unes eines i uns discursos que puguin justificar aquella violència.

Les operacions, fan la vida més fàcil a les persones intersexuals? O a les seves famílies?

— No conec encara cap experiència on no hi hagi hagut molt dolor i silenci imposat. Ens fan creure que som úniques i que el nostre cos no és vàlid, carregant-nos d'un estigma injust i innecessari. I no poder expressar-se tal com ets, és molt dur.

Avui els protocols encara urgeixen les famílies a intervenir en els cossos intersexuals?

— Sí, esclar. La nova llei trans i de garantia dels drets LGTBI fa que estiguin prohibides les cirurgies no consentides a menors de 12 anys, però hi ha una coma: excepte en els casos en què les indicacions mèdiques exigeixin el contrari per protegir la salut de la persona. A més, la llei no prohibeix les recomanacions, la informació esbiaixada o la manca de formació dels equips mèdics que acompanyen les criatures i les famílies. Hi ha una última paraula sempre per al metge i la seva definició de salut. Estem bastant descontentes amb la llei, perquè no garanteix els nostres drets.

Tu no et vas veure amb cor d'explicar-ho als amics fins al cap de deu anys, però ara n'has pogut fer una obra de teatre. Encara hi ha l'abisme? Continua sent dolorós?

— De vegades. Crec que avui dia, sobretot, hi ha esperança, hi ha la sensació que som moltes, que és el que intentàvem expressar en l'espectacle. Jo tinc la sort de viure a Barcelona i envoltada d'un grup de persones i un ambient en què m'he pogut expressar obertament, però no sempre és així. De fet, al llarg de la meva vida no sempre ha estat així. Llavors em sento bastant privilegiada, i ja no sento aquest vertigen. Sento que, igual que abans ho han estat altres organitzacions de moviments històrics, això és imparable.

Quan us plantegeu aquest espectacle, on volíeu arribar?

La peça és potent perquè és política però també perquè és col·lectiva i és artística. Hem fet un treball amb molta profunditat i cura, amb l’ajuda de diversos testimonis, prenent-nos temps per construir a nivell visual, escenogràfic, interpretatiu i creatiu una proposta de paisatge i de nou ordre social.