'L'herència', una gran història gai

El col·lectiu gai (i també el dels drogodependents) va ser la principal víctima de la pandèmia de la sida als anys vuitanta. Tony Kushner va retratar la hipocresia i el rebuig de la societat vers els malalts de sida en la magnífica Àngels a Amèrica, de la qual Josep Maria Flotats va fer una esplèndida versió al Teatre Nacional de Catalunya (1996) que li va suposar el rebuig del matrimoni Pujol.

La Nova York de Kushner és també la Nova York del nord-americà Matthew López a L'herència, però quaranta anys més tard, quan l’homosexualitat sembla haver superat bona part de la discriminació. Curiosament, l’obra de López, guanyadora dels premis més importants a Londres i Nova York, té dues parts, com la de Kushner (Flotats només va muntar la primera) i una llarga durada, que en el cas de L’herència sobrepassa les set hores amb entreactes inclosos.

Set hores, dues parts i sis actes en una obra que comença amb deu joves que volen escriure però que no saben com començar (el gran repte del full en blanc). Sortosament, se’ls hi apareix E.M. Forster, l'autor de les novel·les Howards End i Maurice per guiar-los per una història que és la mateixa que es representa. Una funció amb cinc protagonistes i un cor que contribueix bàsicament a la narració en una polifonia verbal, a més d’incorporar papers força secundaris. L’heroi maleït és el jove dramaturg Toby Darling (Carlos Cuevas), marcat per una infància desgraciada, parella del bonàs Eric Glass (excel·lent Albert Salazar) i amic del pusil·lànime però solidari Walter Poole (Carles Martínez, superb en el monòleg en què explica qui és), que comparteix vida amb Henry Wilcox (fantàstic Abel Folk), milionari, republicà, egoista i contribuïdor de la campanya de Trump, i Leo (imponent Marc Soler) un xaper de classe baixa a qui caldrà ajudar.

Més enllà de les històries d’amor i desamor, de les cuites emocionals que omplen, amb repeticions incloses, gran part de la funció, hi ha escenes molt didàctiques i reflexives que sense ser les més interessants són les més importants; escenes en què es planteja si hi ha un retrocés en el sentiment col·lectiu gai. Es parla sobre el passat de la lluita del moviment gai i de preservar les conquestes (una de les herències), i s’albira l’amenaça (ara feta realitat) del que podia venir amb la presidència de Trump (no se’l cita), i sobretot de la solidaritat del col·lectiu vers els seus membres, que serà molt necessària després dels últims decrets del xèrif Trump.

En un espai funcional i força neutre (Lluc Castells) per aixoplugar els diferents escenaris de la història, Josep Maria Mestres dona una lliçó de direcció d’actors i sobretot de tempo, de ritmes i de precisió que, gràcies a l’humor que brolla amb el drama, fan més amena la llarga durada d’una molt bona funció.