Fa temps que Guy Cassiers hi va al darrere. La trajectòria del director flamenc en els últims anys està feta d’espectacles que han posat Europa en el punt de mira. I, per si no coneixeu Cassiers, ja us avancem que no parla d’una Europa brillant, llisa i homogènia, madura i coherent. Més aviat al contrari, Cassiers sembla haver-se compromès a fer el paper del boig i assenyalar les vergonyes d’aquesta utopia que té en l’estabilitat econòmica el seu valor suprem. Ho ha fet en nombrosos espectacles, entre els quals Les benignes, presentat l’any passat al Temporada Alta, i també Grensgeval (El cas de la frontera), que es veurà demà en funció única en el marc del mateix festival. Aquest cop, Cassiers mostra la ferida oberta dels refugiats, la seva desesperació i la terrible rebuda que culmina el seu viatge fins a la falsa terra d’acollida.
Amb vint intèrprets dalt de l’escenari, l’espectacle és un compendi dels elements habituals en el llenguatge d’aquest renovador. La feina dels quatre actors i setze ballarins s’embolcalla amb un curós treball audiovisual, imatges amb entitat pròpia pensades per fer esclatar les emocions del públic. També hi ha la llum i hi ha música. Però sobretot hi ha una història que és com un joc de nines russes, amb epicentre a l’obra escrita per la Nobel austríaca Elfriede Jelinek a partir de la tragèdia d’Èsquil Les suplicants. La dramaturga Dina Dooreman ha donat format escènic al text, al servei d’un espectacle amb el qual Cassiers vol tocar consciències. “Jo no dono respostes”, diu el director amb els arguments clàssics de l’artista compromès. No hi ha complaença ni excuses, Cassiers destaca el contrast entre la confiança dels refugiats en Europa i la cruesa del tracte que reben. Però en tot cas haurà de ser el públic qui valori què estem fent i cap on anem.