Festival Grec: 10 noms que coneixes i 10 noms per descobrir

BarcelonaEl Festival Grec irromp com un huracà en la cartellera barcelonina. A partir d'aquest dimecres la capital catalana s'omplirà de propostes per gaudir del teatre, la música, la dansa i el circ a ritme d'estiu. Per surfejar entre els 86 espectacles i fer parada a les creacions més prometedores, hem elaborat una guia amb 10 noms d'artistes coneguts –i imperdibles– i 10 noms que potser encara no heu descobert però que tampoc us podeu perdre.

10 noms coneguts del Grec

És un dels grans noms de l'escena teatral contemporània i el director de la Schaubühne de Berlín, la companyia més important d'Alemanya. El teatre d'Ostermeier es caracteritza per la recerca constant i l'experimentació a l'hora d'abordar els clàssics. A Barcelona porta Ein Volksfeind (Un enemic del poble) de Henrik Ibsen en una versió que substitueix els carruatges i els vestits llargs per camises de quadres, guitarres elèctriques i una espectacular escenografia amb una pissarra gegant.

Després de convertir-se en la primera companyia catalana a actuar al Palau dels Papes d'Avinyó, La Veronal viu un moment dolç de consolidació a l'escena contemporània actual. La formació encapçalada per Marcos Morau brilla amb un llenguatge únic i hipnòtic que deixa tothom bocabadat. Ara que tornen a Barcelona amb Opening night, és la millor oportunitat per retrobar-s'hi i deixar-se endur amb aquesta peça que és un homenatge als escenaris que han trepitjat.

Romeo Castellucci entén cadascuna de les seves obres com una epifania individual que cada espectador construeix a la seva manera. El director italià captiva per la seva capacitat de crear imatges potentíssimes a dalt de l'escenari, com per exemple la d'un grup de policies emulant quadres famosos com La lliçó d’anatomia per parlar de la violència institucional. Aquesta vegada, a més, Castellucci utilitza intèrprets no professionals, alguns dels quals són catalans i policies.

Flamant Premi Nacional de Cultura i amb una trajectòria teatral digna dels millors dramaturgs del país, Jordi Casanovas posa al descobert les mancances democràtiques generades per la pandèmia amb un espectacle de rabiosa actualitat. Al seu costat, el Grec també ha programat les darreres creacions de Marta Buchaca i Jordi Prat i Coll i ha repescat la divertidíssima Europa Bull de Jordi Oriol.

La Perla 29 va assolir a la primavera una fita insòlita fins aleshores: estrenar un espectacle en català al Théâtre La Colline de París. Aquell 28 i mig no s'havia pogut veure a Barcelona fins ara, que el Grec l'ha programat al Teatre Grec. L'espectacle és una festa a la comèdia i al teatre amb un repartiment de luxe: hi apareixen Clara Segura, Màrcia Cisteró, Xavier Boada, Laura Aubert i el músic Joan Garriga, entre d'altres.

Tot són noms llaminers en aquesta adaptació teatral del poema de John Milton: Andrés Lima (que el Nadal passat va omplir el TNC amb Prostitución) n'assumeix la direcció, Helena Tornero l'adaptació i Pere Arquillué i Cristina Plazas n'encapçalen el repartiment. Amb la preocupant baixada de públic de les platees, Paraíso perdido i el seu homenatge a l'ofici dels comediants pren, aquest estiu del 2022, encara més sentit.

Si encara no heu descobert la nova manera de fer teatre d'Àlex Rigola, ara és el moment. El director s'ha allunyat de les convencions escèniques més espectaculars per donar tot el protagonisme als intèrprets i al que expliquen. Aquí, Roser Vilajosana es posa a la pell de l'Ofèlia de Hamlet i connecta la seva angoixa amb el desassossec i l'ansietat dels joves del segle XXI. Ho fa, a més, a tocar del públic, que només estarà format per 20 espectadors.

Si sou fans dels musicals, segurament deveu recordar Casi normales, aquell espectacle protagonitzat per la Nina sobre una dona que pateix trastorn bipolar i que es va estrenar a Barcelona el 2017. Ara l'Ideal el recupera amb una posada en escena immersiva i amb l'equip que l'ha representat durant anys a l'Off Broadway de Nova York. Dirigit per Simon Pittman i encapçalat per Alice Ripley, Next to normal explorarà les oportunitats de l'Ideal per fusionar les projeccions i les escenografies digitals amb els musicals.

Què passa si el flamenc d'Israel Galván s'uneix amb les veus blanques de l'Escolania de Montserrat? El resultat d'aquesta combinació, amb un gran referent de dansa i un altre musical, ocuparà l'escenari del Mercat de les Flors per demostrar que els gèneres no tenen límits ni etiquetes. El cor de l'espectacle serà el tradicional Baile de los Seises, que es combinarà amb peces emblemàtiques del repertori català com La gata i el belitre, de Francesc Civil; Nigra sum, de Pau Casals, i L’ametller, de Bernat Vivancos.

Oh, benvinguts, passeu, passeu... a aquest concert d'homenatge a Jaume Sisa farcit d'amics i coneguts. Maria Arnal, Marina Rossell, David Carabén, Guillem Gisbert, Queralt Lahoz, La Ludwig Band, Roger Mas i Quimi Portet són alguns dels que passaran pel Teatre Grec per interpretar temes del cantant galàctic sota les estrelles. Sisa els escoltarà des de la platea i, potser, en algun moment s'anima i emprèn el vol fins a l'escenari.

10 noms per descobrir

Des dels anys 80, The Wooster Group s'ha dedicat a explorar amb els límits del teatre i a fer confluir a l'escenari diferents formes d'art. La formació nord-americana es caracteritza per buscar històries poderoses i abordar-les des d'un enfocament diferent a l'escenari. La peça que ara arriba a Barcelona parteix d'un disc enregistrat el 1965 per un grup d'interns negres d'una presó de Texas. Els intèrprets el reinterpreten a l'escenari i converteixen la memòria d'aquell àlbum en records vius.

Entre els teatrers més modernets hi ha coces i cops de colze per veure El Conde de Torrefiel cada vegada que estrena un nou espectacle. La companyia de Tanya Beyeler i Pablo Gisbert és una mica com l'Albert Serra del teatre: les sales d'arreu d'Europa els estimen i els programen assíduament mentre que a Catalunya fan poques parades. La d'aquest estiu gira al voltant de la realitat i la ficció i, com en les creacions anteriors, juga amb el públic sense utilitzar gaires paraules.

Mohamed El Khatib no vol ser un expert en res. Potser per això és un cul inquiet en l'àmbit professional: ha estat futbolista, ha estudiat ciències polítiques, ha rodat pel·lícules i ara fa performances. El creador s'ha consagrat com una de les noves veus de la creació francesa gràcies a la seva peculiar mirada sobre la realitat. Al MNAC no es fixarà en els quadres del museu sinó en els seus vigilants i els farà trencar el silenci. Just després d'ell, el 8 i 9 de juliol, el Macba també s'obrirà a la performance. Ho farà amb Idiota de Marlene Monteiro Freitas, una artista de Cap Verd amb un imaginari enlluernador.

Amir Reza Koohestani és un dels dramaturgs més importants de l'Iran. Amb Dance on glasses (2001) va saltar al panorama internacional i des d'aleshores ha aconseguit mantenir-s'hi amb bona nota. Juntament amb la prestigiosa companyia iraniana Mehr Theater Group, Koohestani porta a Barcelona un espectacle sobre les situacions transitòries de les persones migrants.

Els espectacles de Phia Ménard estan plens d'una càrrega poètica i visual difícil d'explicar, però molt interessant de veure. La creadora francesa és una crac a l'hora de crear imatges potents que deixen els espectadors bocabadats preguntant-se com se li ha pogut acudir i com, després, ho ha posat en pràctica. Al Grec desplegarà la seva fabulosa mirada sobre els mites d'Europa amb una peça en què mostra tot el seu cos nu, que anys enrere era el d'un home i ara pertany a una dona.

L'univers de Cris Blanco és una barreja de ciència-ficció, metateatre, història i dansa que capgira la idea fixa del teatre. La creadora destaca per portar a escena aquest collage de gèneres i tècniques i posar-les al servei d'un relat. Grandissima illusione arrenca amb la relació entre una marquesa i una criada, però a partir d'aquí tot és imprevisible i l'espectacle avança cap a un bombardeig de teletransportacions, esdeveniments sobrenaturals i caos.

Els resultats de la dramatúrgia resident a la Sala Beckett sempre són prometedors. Després que el 2018 Clàudia Cedó hi estrenés l'enlluernadora Una gossa en un descampat i els últims anys hi hagin passat autores com Lara Díez Quintanilla i Victoria Szpunberg, ara Llàtzer Garcia hi porta Al final, les visions, un text misteriós encapçalat per Joan Carreras. Garcia és una de les veus més interessants de la dramatúrgia catalana i no li fa por trepitjar territoris delicats com va fer amb La font de la pólvora, on abordava la desigualtat i la pobresa, i La pols, sobre la mort del pare.

Fa anys que a Lali Ayguadé li plouen propostes d'arreu d'Europa. Però, com malauradament sol passar amb la dansa, el seu nom és molt conegut dins el sector i poc conegut a fora. La coreògrafa destaca per una trajectòria incansable centrada en trobar la diferència i fer-la moviment. Ayguadé ha ballat l'humor, l'amor, la mort i la identitat amb espectacles que han triomfat internacionalment. Al Grec estrena una nova proposta sobre el pes dels cossos i la bellesa de viure.

La directora peruana Chela de Ferrari arriba al TNC amb una obra que expandeix l'esperit de Mare de sucre, la peça de Clàudia Cedó sobre la maternitat de persones amb discapacitat. Ferrari va convèncer Jaime Cruz, un jove amb síndrome de Down que era acomodador del Teatre La Plaza, de protagonitzar un Shakespeare i fer-lo anar de gira arreu del món. A través d'aquest Hamlet, representat íntegrament amb intèrprets amb síndrome de Down, la companyia explora els seus somnis i frustracions i el paper que juguen en la nostra societat.

Poques vegades es dona l'ocasió que a dalt d'un escenari coincideixin tres creadores de referència com Marta Pazos, Christina Rosenvinge i María Folguera. Pazos és una de les grans figures de la creació d'avantguarda que transforma els versos de Safo en poesia visual. Rosenvinge, Premio Nacional de músiques actuals 2018, n'ha ideat la música reinventant els versos en forma de cançó i Folguera s'ha encarregat de la dramatúrgia i ha imaginat una Safo moribunda que decideix invocar les muses abans de deixar aquest món.