El Grec comença ballant a l'alegria de sobreviure en grup

BarcelonaSi les pedres parlessin, segurament el mur monumental que fa de teló de fons del Teatre Grec hauria respirat profundament i hauria conclòs aquest dimecres que, per fi, tot ha tornat a la normalitat. Amb mascaretes comptades, abraçades i petons a tort i a dret i el gel hidroalcohòlic oblidat a les catacumbes dels bolsos, la pandèmia ha deixat de governar la inauguració del Festival Grec per donar pas a les ganes de sortir, trobar-se i gaudir de la cultura com abans. "Tenim ganes de transmetre sensació d'optimisme, de tirar endavant", ha afirmat il·lusionat el director del Grec, Cesc Casadesús, des del capdamunt de les escales dels jardins de Montjuïc, entre encaixada i encaixada.

Entre els assistents a la inauguració s'hi ha pogut veure un ampli desplegament polític. La presidenta del Parlament, Laura Borràs, i l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, pràcticament han arribat alhora, han intercanviat una salutació cordial i els seus camins de seguida s'han separat. Colau s'ha trobat amb la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el tinent d'alcaldia de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat, Jordi Martí. "Tinc moltes ganes de veure aquest espectacle", ha exclamat la consellera en veure l'alcaldessa, i Colau li ha respost que ella compartia l'emoció per la dansa contemporània. La fredor entre els socis del govern de la Generalitat, en canvi, es percebia a la platea: Garriga i Borràs s'han assegut gairebé de costat però els pocs minuts abans de començar l'espectacle no han derivat en cap conversa entusiasta entre les dues.

El món cultural també s'ha passejat pels jardins de Montjuïc amb la seva màxima esplendor. Els actors Carlos Cuevas i Miki Esparbé han estat dels primers a passar pel photocall, que s'ha anat animant a mesura que arribava la corrua inacabable de gent típica de les inauguracions del Grec. La casualitat ha fet que, per pocs minuts, no coincidissin amb el dramaturg i director Guillem Clua, autor de la sèrie Smiley, que justament estan rodant aquests dies. A pocs metres, els regidors Ferran Mascarell i Neus Munté xerraven efusivament mentre el festival rebia altres cares conegudes com els actors Marc Cartes i Roger Casamajor i les actrius Sílvia Bel i Laia Marull.

Un cant a la comunitat i una posta de sol

"Tenia moltes ganes d'inaugurar el Grec amb dansa, i no podia ser qualsevol espectacle", comentava Casadesús sobre l'espectacle inaugural, que reconeixia que era "arriscat" però "amb uns ballarins de nivell excepcional". Encetar el festival amb una coreografia d'aires apocalíptics després de dos anys de pandèmia té, si més no, la seva gràcia. A l'escenari, unes figures geomètriques blanques remetien a una Antàrtida en un desglaç inexorable. Els ballarins de la prestigiosa Nederlands Dans Theater (NDT 1) –una de les millors companyies de dansa del món– hi han irromput amb contorsions impossibles i només amb el cant dels grills i la respiració del públic de rerefons fins que la música de Richard Wagner, John Cage, György Ligeti i Jean Sibelius ha convertit aquell panorama desolador en un cant a la comunitat.

La coreografia de Marina Mascarell titulada How to cope with a sunset when the horizon has been dismantled (Com fer front a una posta de sol quan l’horitzó ha estat desmantellat) ha capgirat la manera de ballar referents de la música clàssica i moderna per acabar reivindicant l'alegria de sobreviure en grup, mentre la nit es desplegava a Barcelona i els intèrprets observaven abraçats una posta de sol. Amb la foscor també ha arribat la tenebrosa Bedroom folk, de Sharon Eyal i Gai Behar, una espectacular peça de moviments curtíssims i sincopats que ha transformat els intèrprets en un estol de corbs fantasmagòrics.

Vestits completament de negre i regits per la música electrònica d’Ori Lichtik, els 18 ballarins s'han mogut com un sol ésser incansable que a vegades semblava una aranya, d'altres un exèrcit disposat a vessar sang, d'altres una màquina programada per acabar amb tot el que se li posi al davant. Si clavar tots els moviments i no perdre la coordinació ja semblava obra de robots més que de persones, la NDT 1 encara ha anat més amunt amb One flat thing, reproduced, de William Forsythe, un clàssic de la dansa contemporània i el colofó de la inauguració. 20 taules amb un espai mínim de separació entre elles, 20 ballarins repartits per l'escenari i infinites possibilitats que en qualsevol moment topessin entre ells mentre saltaven i giraven a gran velocitat. Còmput de l'espectacle: ni una taula fora de lloc, ni un intèrpret fora de ritme i una esperadíssima ovació final.