Gastón Core, el rei d’Hiroshima

La van batejar Hiroshima per les connotacions de resistència, de la capacitat humana de regenerar-se. Una bona declaració de principis per a un espai que passava de fàbrica d’ascensors a escenari per a la creació emergent. Però el cas és que la sala del Poble-sec, dirigida per Gastón Core, va irrompre com un terratrèmol en el panorama d’equipaments culturals de Barcelona. Un tsunami d’energia, feina i idees clares que des dels primers dies va dinamitar prejudicis. En només tres anys, Hiroshima ha consolidat el seu lloc de referència com a espai d’exhibició per a un tipus d’espectacles molt concrets: escena alternativa de qualitat, preferentment dansa però també arts visuals, música i teatre. En els seus tres anys de vida, aquest espai de petit format ha programat 135 companyies i atret 20.000 espectadors.

La programació d’Hiroshima és dinàmica, hi ha una gran rotació d’espectacles. Com explica Gastón Core, aquesta característica forma part de la pròpia dinàmica de la sala: la programació s’adreça a un públic actiu, cosmopolita, inquiet i curiós, a qui li agrada deixar-se sorprendre. A més, un bon percentatge dels artistes venen de fora, i això fa inviable mantenir-los en cartell durant molts dies. De fet, les lògiques de programació són molt semblants a les d’un festival. Per això la quarta temporada de la sala, iniciada fa unes setmanes amb el Ciclo Oro de dansa iberoamericana (la coreògrafa i ballarina capverdiana Marlene Moreno Freitas n’és la personalitat més destacada), es presenta amb un lema molt explícit: The longest festival of the year.

I com que als festivals s’hi sol anar a compartir i amb un esperit molt festiu, el lema quadra molt amb el fil conductor de moltes de les propostes que es podran veure enguany a la sala: “Molts dels artistes que m’interessen estan centrant les seves investigacions en la naturalesa del grup, com es crea una comunitat, com generem una col·lectivitat”, explica Gastón Core. En alguns casos la reflexió és explícita, com quan la coreògrafa Aina Alegre investiga la gestualitat present en les festes populars de Catalunya i la Mediterrània. En d’altres, els creadors busquen generar pertinença en l’espectador, des d’un punt de vista més ritual. “I d’alguna manera un festival és el nostre ritual contemporani, on anem a celebrar”, afegeix Core.

Abans que Hiroshima obrís les portes, Core es va passar cinc anys fent treball de camp, investigant quins festivals i escenaris eren referent en el tipus de programació “alternativa, cosmopolita i de qualitat” que volia oferir a Barcelona. Aquesta feina prèvia va facilitar molt la internacionalització de la sala. “Hiroshima forma part d’un projecte europeu, d’una xarxa internacional, de productors d’arts escèniques”, indica. “I també ens hem convertit en prescriptors de l’escena local. Els festivals, els programadors, sempre contacten amb nosaltres per saber què s’està movent a nivell emergent”.

En aquesta quarta temporada, Hiroshima segueix dos objectius clars. Un és “focalitzar recursos en l’acompanyament artístic, en primer lloc mitjançant la figura de l’artista associat, aquell artista de l’escena local que ja ha fet una o dues peces petites amb una certa notorietat, i està en el punt en què necessita una petita empenta, una estructura que el reculli, que l’acompanyi, que li doni un consell a nivell artístic però també administratiu i d’estratègia”. El segon objectiu és eixamplar els públics, i això significa també trencar prejudicis. “Volem generar noves audiències per a l’escena contemporània i fidelitzar-les”, atreure a la sala gent que, si s’hi arribés, segurament gaudiria dels espectacles: “Professionals liberals, gent del disseny i la moda...”, apunta. No hi ha dubte que d’energia per intentar-ho en té a cabassos.

+ Detalls

Ciclo Oro

Sala Hiroshima (Barcelona)

Fins al 4 de novembre

E