Una gala preciosa per la València que ho ha perdut tot

Barcelona"Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja / que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria..." La poesia de Coral romput de Vicent Andrés Estellés sonava amb la veu potent i indignada d’Emma Vilarasau mentre la Girona Jazz Project interpretava la Muixeranga d’Algemesí i la coreògrafa alcoiana Sol Picó plantava les seves puntes a l'escenari. Així començava, ben amunt, la gala Amunt el teló per València, l’acte unitari del sector teatral català –amb el suport de les entitats d’àmbit estatal– celebrat aquest dilluns al Teatre Tívoli per recaptar ajuda per a les companyies i productores valencianes que ho han perdut tot.

Les imatges del desastre, dramàtiques, es van poder veure durant l’acte: platees brutes, butaques destrossades, cartells desfets, material tècnic surant. Però també voluntaris col·laborant en massa en la neteja de pobles i espais públics, alguns dels quals van acabar pujant a l’escenari per descriure aquella "tristor que cala a dins i es queda". Entre la descripció de la tragèdia i la solidaritat, entre l’emoció i la indignació, la tristesa i l’esperança es va moure la gala, que va ser rodona: emocionant, divertida, àgil, poètica, reivindicativa i, a més, amb accent valencià. Joan Arqué va dirigir un espectacle que hauria de ser un referent (sisplau) per a totes les gales que vindran.

Teatre, música i poesia (és cert, molt Estellés) es van anar passant el relleu sense perdre ni un segon, en un espectacle ple de moments especials i bonics. La poesia recitada amb l'emoció continguda per les valencianes Raquel Ferri i Cristina Plazas al so de País petit, un solemne Pere Arquillué continuant el Coral romput amb "el cor tot ple de grills", el tàndem exquisit de rapsodes Julio Manrique i Josep Maria Pou o la valenciana Carme Portaceli donant peu a una desena d’artistes més a través del vídeo. "Tothom hi volia ser", admetia el presentador de l’acte, Santi Millán.

També hi va haver un senzill i preciós número de dansa de Les Impuxibles amb Clara Peya al piano, el brillant monòleg sobre el capitalisme de La Calòrica i el divertit número de circ de Manel Rosés (quin enginy!). Els números musicals d’El fil invisible, Dagoll Dagom fent el cor del Cant de la Muixeranga d’Al Tall i el duet de Mariona Escoda i Daniel Anglès amb Amor particular van contribuir a donar bellesa i ritme a l’acte, juntament amb els temes plens de sentit de Joan Dausà, Miki Núñez, Sopa de Cabra i Judit Neddermann, amb un cant tradicional valencià.

El moment climàtic no va ser cap discurs sectorial o institucional de manual. El van protagonitzar els artistes valencians, mirant de fit al públic i recordant tot el que ha passat amb un "imagina’t que". "Imagina’t que no t’has pogut acomiadar de ta mare". "Imagina’t que treballes en una residència d’ancians i no tens prou força per pujar-los tots al primer pis, imagina’t si has hagut d’escollir, imagina’t si t’haguessin avisat abans". Imagina’t com li dius al fill que no veurà el seu pare perquè se n’ha anat a aparcar, imagina’t ossos de tombes rebentades escampats per terra, imagina’t que el responsable està fent un dinarot, imagina’t...

I tot seguit fan aixecar el braç a les nou primeres files del teatre: imagina’t que aquestes 221 persones no tornen avui a casa. Tan senzill i tan dramàtic com això. "El teatre fa presents els absents. Els dona veu. Hem de tornar als escenaris i contar les seves històries; perquè ningú deixa d’existir mentre algú conta la seva història", van dir. Això és el teatre, bellesa i missatge, i la gala va tornar a demostrar-ho de manera excepcional. Com deia un xiquet, que era la veu de l’esperança, i la veu dels teatrers: "Que els tarongers tornen a florir".