'FitzRoy': una festa de pijames a l’alta muntanya

Jordi Galceran és un fabricant d’èxits. D’èxits comercials. Vint anys després d’un Mètode Grönholm al qual no se li acaben les piles, estrena una comèdia amb quatre actrius i un home absent. Veient la reacció del públic, aplaudint a peu dret dos dies abans de l’estrena oficial, té assegurada una llarga carrera als escenaris.

Galceran ha imaginat quatre escaladores catalanes, les millors de Catalunya –què dic, d’Espanya!; què dic, del món!–, plantades al camp base des d’on volen escalar per la ruta iugoslava el cim dels Andes que dona títol a l’obra, fins al moment mai trepitjat per una cordada de dones. Com acostuma a passar en aquest esport, estan pendents que els diguin quan la meteorologia serà més idònia per començar la històrica ascensió. I, esclar, per entretenir-se prenen te, mengen fruits secs i juguen al joc infantil de la frase maleïda com si fossin a l’habitació d’una de les noies una nit qualsevol, però sense pijama. Sí, aquell joc en què una de les jugadores diu una paraula, la següent ha de repetir-la i afegint-re una altra tot formant una frase que tingui sentit. I serà per l’eròtica de l’alta muntanya que la frase gira al voltant del paquet del monitor del gimnàs. Un recurs còmic –n’hi haurà més– que en l’exagerada gestualitat de les actrius arrossegarà el riure popular. D’això es tracta. Entre paquets, culets, polles i algun ingredient més dramàtic, les noies van parlant.

Tant El mètode Grönholm com El crèdit eren comèdies força esvalotades, aixecades però sobre temes que afecten a tothom. FitzRoy, en canvi, ho fa sobre les relacions de les quatre escaladores sense convocar els déus de la muntanya. Elles són la Katy (Míriam Iscla), la psicòloga descreguda i cap de l’expedició; laJúlia (Sara Espígul), impulsora de l’expedició i la que va aconseguir els diners per afrontar-la; l'Anna (Sílvia Bel), la casada que no calla, i la Laura (Natalia Sánchez), la joveneta bonica que es vol operar els pits.

Galceran domina l’estructura teatral, però aquest FitzRoy està lluny de l’enginy de les seves anteriors obres, i l’èxit que de ben segur tindrà serà deutor, sobretot, de la feina de les quatre actrius, de l’àgil direcció de Sergi Belbel, a qui no li importa estirar els gags més beneits, d’un interessant espai escènic i d’una producció molt ben travada.