Un gran recital de teatre internacional per obrir el Grec al Lliure

L'inici de la programació teatral al Festival Grec ha estat feliçment batejada per la impressionant posada en escena del britànic Alexander Zeldin amb The confessions al Teatre Lliure, un espectacle que es posiciona de dret entre el millor que veurem al festival i que lògicament fa que vulguem conèixer com més aviat millor els anteriors espectacles d’aquest deixeble de Peter Brook, fill de pare rus i mare australiana radicat a Londres i director associat del National Theatre de la capital anglesa i de l’Odéon Théâtre de París.

El teatre de Zeldin s’aixeca sobre històries individuals o col·lectives treballades des d'un irredempt, impecable i meravellós realisme servit per un grup d’intèrprets que estan més enllà de qualsevol valoració. Les seves obres s’inscriuen en un realisme social d’inequívoc compromís sociopolític. Un compromís social i humà que es manifesta en la seva trilogia The inequalities sobre els drames de l'austeritat a l’Anglaterra dels últims anys, iniciada amb els treballadors del torn de nit d’una fàbrica de carn (Beyond caring) i tancada amb la seva última creació, A death in the family, en què mostra com omplen el dia un grup d’ancians d’un asil francès mentre esperen la mort.

Amb The confessions (títol que s’emmiralla en l'autobiografia de Jean-Jacques Rousseau) viatgem a la vida d’Alicia Burns. Des de la seva adolescència amb la festa de graduació a Austràlia fins a la mort a Londres. És la mateixa Alicia qui, als seus vuitanta anys, obre la cortina del teló per endinsar-nos en la història. Només al final es dirigirà a nosaltres després d’un seguit d’escenes que il·lustren la vida d'una dona senzilla, inspirada en la mare de l'autor i director. Una història en què s’enalteix l’empoderament individual en el context d’una societat canviant, però que al mateix temps ens parla d’art i poesia i exhibeix sense complexos les debilitats i fracassos de la seva vida des d'un primer matrimoni afavorit per la mare, a qui no voldrà tornar a veure, passant per una violació i, a la fi, la felicitat de la mà d’un bon home sense encant.

I si la interpretació general és del millor que hem vist en els últims temps entre nosaltres, amb una immensa protagonista (l'australiana Eryn Jean Norvill), la direcció és tan senzilla com eficaç, tan penetrant com intel·ligent, amb la capacitat de traslladar a la platea (amb massa forats per a l'excel·lència de la proposta) el trasbals amb què conclouen la majoria de les escenes. Un recital de gran teatre.