"Ens han dit 700 vegades que no servíem per a res"

BarcelonaHi ha un pis a la Gran Via de Barcelona on no para de sentir-se teatre. "Llavors tu em dius: «Candela, frega els plats!» Va, digue-m'ho, digue-m'ho!", demana Andrea Álvarez a Jordi Galià agafant-lo pel colze. Amb la veu profunda i tenebrosa de l'Innocent –un dels personatges menys innocents de l'espectacle–, Galià brama: "Candela, frega els plats!" I Álvarez agafa el fil per seguir estirant l'escena. S'imaginen que són al bar de Santa Aurora de la Pietat, l'escenari on transcorre la darrera obra de Clàudia Cedó, Fantàstic Ramon, que s'estrena el 2 d'abril a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure i hi serà fins al 4 de maig. En realitat, però, es troben al menjador del pis barceloní que, des de fa unes setmanes, s'ha convertit en casa seva.

La companyia del muntatge està formada per onze actors, sis dels quals amb discapacitat. Cinc d'ells viuen lluny de Barcelona i, per facilitar-los el procés creatiu, el Lliure els ha proporcionat un habitatge a la ciutat. La situació no difereix gaire de la de companyies de fora de Catalunya que fan temporada al teatre. "L'adaptabilitat del muntatge no és només fer accessible el teatre, sinó també que tinguin un allotjament adaptat i acompanyament assistencial les 24 hores", explica Anna del Barrio, d'Escenaris Especials. Des que van instal·lar-s'hi el 17 de febrer, als matins passen text al pis i a les tardes assagen, des de les tres de la tarda fins a les nou de la nit. "Si hagués d'anar i tornar cada dia amb tren fins a casa, amb la cadira de rodes, seria esgotador", afirma un dels actors de l'obra, Marc Buxaderas, que viu a Aguilar de Segarra.

Cedó s'ha envoltat de bona part de l'equip de Mare de sucre (a banda d'Álvarez i Buxaderas, també tornen a escena Mercè Méndez i Judit Pardàs) i ha sumat intèrprets nous: Jordi Galià, Francesc Ferrer, Anna Moliner, Xicu Masó, Edgar Murillo, Kathy Sey i Vanessa Segura. Amb l'equip d'Escenaris Especials fa més d'un any que treballen per idear la història del Ramon, un nen radicalment diferent que neix en un poble petit. Ara els actors estan en plena fase de memoritzar. "Hi ha dies que vaig bé, d'altres que el fusible d'una escena en concret ha petat i no hi ha manera que torni", explica Buxaderas. La seva és una feina de repetir i repetir, i d'aprendre a gestionar les frustracions quan una frase no surt o no hi ha manera de retenir una paraula.

Una sessió de teràpia gratis

El text de Fantàstic Ramon ha sorgit, en part, dels mateixos intèrprets. En les etapes més primerenques del muntatge, la companyia arrenca una sèrie d'improvisacions que acaben derivant en les paraules dels seus personatges. Buxaderas recorda amb especial entusiasme el monòleg del seu personatge, un capellà "d'ordre i rectitud" que rebutja el Ramon per les seves diferències. En un dels assajos, Cedó va agafar una gavardina que simbolitzava el Ramon i va demanar als intèrprets que s'hi desfoguessin. Buxaderas s'ho va prendre al peu de la lletra. "Vaig començar a dir-li el que m'he trobat jo a la vida. Ens han dit 700 vegades que no servíem per a res, que la feina no era cosa nostra, que millor que ens quedéssim a casa. Va ser com una sessió de teràpia gratis", assenyala l'actor.

La gran diferència amb Mare de sucre és que ara els intèrprets d'Escenaris Especials no fan personatges amb diversitat funcional. Tots ells s'han convertit en la veu del poble i "li diuen al Ramon el que a ells els han dit tota la vida", assenyala Cedó. L'espectacle pren un to de comèdia i una atmosfera fantàstica que l'allunyen del seu predecessor. "Hi ha un humor molt surrealista, aquí som més nosaltres mateixos. Tinc la sensació que hem fet una mena de Twin Peaks a la catalana", afegeix la directora.

De tota la companyia que va sorgir amb Mare de sucre (2021), Buxaderas i Álvarez són els que han seguit el camí més lligat a la professionalització. Després d'aquell espectacle van estrenar-ne un altre, Els àngels no tenen fills (2021), i van formar part del curtmetratge De sucre. Buxaderas, a més, té un monòleg previ titulat Spacticity, que es podrà veure al juny a La Villarroel. La seva és una història de persistència i voluntat, de no fer cas a l'opinió social i de lluitar amb convenciment per la seva vocació. "Faig teatre perquè em dona pau i em fa pujar l'ànima. Em fa sentir viva, desperta un sentiment molt gros en mi", explica Álvarez. "El millor de tot plegat és poder posar paraules a sentiments que hem tingut, i fer-ho en escenaris com el del Teatre Lliure, no en sales petites amb condicions especials", afegeix Buxaderas.

A la sala d'assaig, Cedó passa notes del dia anterior mentre els intèrprets, en cercle, comenten com s'han sentit. "Està bé que ploris com vas fer l'altre dia, Jordi", subratlla la directora, i Galià s'explica: "És que la primera vegada em van venir moltes ganes de plorar pensant que era sang de veritat. Però ara ja ho porto millor". Uns minuts després, Xicu Masó i Judit Pardàs revisen una de les escenes inicials de l'espectacle. "Valentí, cagondena! Què fas a aquestes hores de la matinada?", diu ella. "Puri, que no la sents?", respon ell, mentre la resta simulen el crit que ha despertat el poble. La primera vegada que ho prova es fa tant l'adormida que la resta de la companyia no pot evitar esclatar a riure. Però amb dues o tres passades, ella ja ha enganxat el to que ha d'utilitzar perquè sembli que s'acaba de despertar.

Amb l'estrena a la cantonada, els nervis es comencen a notar. "Tinc ansietat anticipatòria, pateixo com un animal. Però un cop soc a l'escenari em passa tot", assenyala Buxaderas. Álvarez puntualitza que "són nervis bons" i que per a ella poder-se dedicar a la interpretació "és un regal". Fa temps que han deixat de dir que volen ser actors, perquè ja ho són i estan treballant en un dels teatres més importants de Catalunya. "Som afortunats", coincideixen.