'Fake it. Fes-ho veure fins que et surti': a voltes amb l’èxit a la Sala FlyHard
Hàbil direcció de Mercè Vila Godoy i unes eficaces interpretacions de Cloe Amores, Marta Bayarri i Sergio Matamala
'Fake it. Fes-ho veure fins que et surti'
- Autoria: Marta Aran i Pau Coya. Dirigida per Mercè Vila Godoy
- Amb Cloe Amores, Marta Bayarri i Sergio Matamala
- Sala FlyHard (fins al 15 d’abril)
La FlyHard balla al ritme del hip-hop a l’obra de Marta Aran i Pau Coya en què ens parlen de la recerca de l’èxit costi el que costi. I per això ens pregunten, i pregunten als seus protagonistes què és l’èxit. La qüestió no és nova i ha estat tractada artísticament en altres propostes, però la reflexió és sempre pertinent en una societat que massa sovint opta per les respostes amb què ens atabalen els mass media vinculats als diners, la fama, el poder i l’adulació, i obviant que l’èxit és tan personal com les decisions que es prenen per assolir-lo. Decisions que lluny de les receptes multimèdia i de les indicacions de gurús impresentables han d’ancorar-se a l’ésser humà i a l’entorn personal de cadascú.
És una reflexió que el Jaume ha estat incapaç de fer i que, fent honor a una actitud paternal indesitjable, vol remeiar el seu fracàs i la seva mediocritat condicionant el futur de la seva filla, a qui bàsicament el que li agrada és ballar. Ballar hip-hop i totes les danses urbanes. I ho fa prou bé perquè una coneguda marca de roba que busca una nova imatge es fixi en ella. I el drama està servit. Sobretot perquè l’obsessió del Jaume aprofundirà d'allò més el distanciament amb la Júlia, la seva dona i advocada que va deixar la feina i que ara intenta situar-se en el món dels pòdcasts com a assessora jurídica. I la Cloé? La filla de catorze anys (d’acord, gairebé 15) què n’opina?
El text d'Aran i Coya, més enllà de l'agilitat i credibilitat dels diàlegs, té una interessant estructura formal i temporal que diversifica els punts de vista i les raons del conflicte, i incorpora –i molt ben incorporat– l’streaming i una falsa batalla de galls. En tot cas, hi ha un cert problema entre les transicions que no influeix, però, en la recepció gràcies a l'hàbil direcció de Mercè Vila Godoy i unes eficaces interpretacions. Sergio Matalama descriu bé el mal rotllo hipervitamínic del pare i Marta Bayarri, el seny i el dubte de la mare. Però qui sobretot il·lumina l’escena és la jove Cloe Amores, amb inflexions mínimes en el primer pla i amb l’energia del seu ball.