S'estrena un Benet i Jornet inèdit: l’últim combat contra l’Alzheimer

BarcelonaQuan Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020) escrivia Estiu ardent (1947) ja tenia clar que seria l’última obra que signaria. El dramaturg va seguir el seu modus operandi habitual i, com solia fer, va enviar el text i les posteriors revisions als seus amics més íntims perquè li donessin feedback –Sergi Belbel, Toni Casares, Carles Batlle, Enric Gallén–, però “tenia absoluta consciència que era l’últim que escriuria, per l’esforç que li havia costat”, recorda Sergi Belbel. Secretament, ja lluitava contra l’Alzheimer. Des del 2011, els més propers ja havien detectat canvis en el comportament de l’escriptor. L’última versió d’Estiu ardent és del juny del 2013, quan va recollir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquella tardor es van encendre les alarmes i va començar el periple per aconseguir un diagnòstic, que trigaria a arribar, com va explicar a l’ARA la seva filla, Carlota Benet.

Estiu ardent (1947) havia quedat al calaix dels inèdits. Víctor Álvaro va provar d’aixecar-ne una producció a l’Almeria Teatre el 2016, però llavors no va trobar còmplices. "Benet i Jornet no la va donar per tancada, però l’obra estava acabada i no hi ha rastre de la malaltia", explica Toni Casares. Des de la Sala Beckett han trobat la manera de "donar-la a conèixer": del 20 al 22 de juny en presentaran un semimuntatge, és a dir, una lectura dramatitzada però amb elements escènics que creïn una atmosfera. Aquest experiment tancarà la temporada d’homenatge al pare de la dramatúrgia contemporània, que va començar amb Descripció d’un paisatge. A més, al Teatre Nacional s’ha vist una relectura de Desig, en una de les inhabituals recuperacions que es fan del repertori dels clàssics catalans.  

Homenatge a ‘Terra baixa’

El responsable d’escenificar Estiu ardent no podia ser altre que el seu hereu putatiu i amic Sergi Belbel, que està entusiasmat amb un text “entranyable, emocionant, duríssim, commovedor”, i que a més és clarament “un homenatge a Àngel Guimerà, el seu far”. No en va, Benet i Jornet és considerat la baula que relliga el teatre patrimonial de Guimerà, Sagarra i Rusiñol amb el teatre actual. El repartiment està encapçalat per Emma Vilarasau, l’actriu que Benet i Jornet tenia al cap quan estava decidit a escenificar l’obra al Teatre Romea, on havia començat la seva carrera. L’acompanyen Lluís Soler, Xavi Núñez, Teresa Urroz, Laura Porta i Eloi Sánchez. “A veure què passa”, diu Belbel sobre la possibilitat que aquesta obra tingui vida més enllà. "Aviam si algú s'anima a fer-ne una producció", convida Casares.

Per la temàtica i el tractament, un drama hiperrealista situat a la postguerra més dura, l’obra sembla que sigui “una anada enrere” en la trajectòria de Benet i Jornet. Retorna als orígens: té el perfum d’Una vella, coneguda olor (1964) i se situa abans de Berenàveu a les fosques (1973). La trilogia que fins ara tancava la seva obra era més pinteriana, fosca, enigmàtica (Soterrani, Dues dones que ballen, Com dir-ho?, estrenades del 2008 al 2013). "Ell era capaç de fer la cosa més moderna i trencadora sense renegar de fer un gènere més convencional i naturalista", diu Casares. "Crec que aquesta li havia quedat al tinter. La malaltia el porta enrere. Quan començava a perdre facultats, sempre es reenganxava amb els records, sobretot amb la música de West Side story –rememora Belbel–. Ell estava obsedit amb fer una obra que passés als anys 40, perquè n’hi havia molt poques, era l’època més fosca, en què no es podia escriure ni fer res. Als pobles es feien obres de Sagarra, però el teatre professional es va enfonsar. L’altra cosa que l’obsedia era la figura de l’amistançada, la querida, ell deia que en tenia records de converses d'infantesa". Estiu ardent està protagonitzada per una dona que la guerra ha convertit en una mare sola, vídua d’un soldat republicà, que viu al pis que li ha posat a Sant Antoni el seu amant casat, un feixista català funcionari de presons. L’entrada a la casa d’un lampista que és, en realitat, un maqui, de qui la dona s’enamora, serveix en safata un triangle amorós. Estiu ardent (1947) és la Terra baixa de Benet i Jornet, però amb un personatge femení que agafa la paella pel mànec.

Microteatre a la Beckett

Abans d’aquesta operació, aquest cap de setmana, a la Sala Beckett es podran veure per primera vegada sis obres curtes de Benet i Jornet agrupades sota el títol Apunts sobre la bellesa del temps, de les quals només una s’ha representat abans. El Laboratori Peripècies, que coordina Sergi Belbel amb una vintena d’exalumnes seus (hi ha Lara Díez, Roc Esquius, Agnès Busquets, entre d'altres), escenificarà aquests textos en clau realista, brechtiana o pinteriana, i l’espectador en podrà veure les diferents versions, en actuacions que s’escampen per tota la Beckett, a l’estil del microteatre. El colofó final és a la sala gran, i és un homenatge visual i sonor a la iconografia benetiana. Un clàssic inoblidable.