Un espectacle gris sobre les traves per aconseguir els papers
'En trànsit', d'Amir Reza Koohestani, es fa feixuc i es queda en la contenció emocional
'En trànsit' Amir Reza Koohestani
- Teatre Lliure de Montjuïc. 19 de juliol
El director iranià Amir Reza Koohestani ha construït aquest espectacle a partir d’una experiència personal que li va passar el 2018, quan anava cap a Xile al Festival Santiago a Mil. L'artista es va veure retingut a l’aeroport de Munic per un problema administratiu amb el seu visat que va implicar-li la deportació cap a Teheran. Aleshores va conèixer la novel·la Transit d’Anna Seghers (1900-1983), que retrata l’angoixa dels qui fugien de l’expansió nazi al port de Marsella tot esperant un vaixell per escapar.
Les seves històries són el moll de l’os d’una proposta que navega en el temps i l’espai des del 1943 fins a l’actualitat i des d’un aeroport fins al port de Marsella. Potser perquè la diferència entre la dimensió dramàtica que va viure el director i la dels refugiats de la Segona Guerra Mundial és molt gran o a causa de la tendència de cert teatre contemporani d’evitar a qualsevol preu que es manifestin les emocions dels personatges, la proposta esdevé tan glaçada com la freda grisor d’un ampul·lós espai escènic que ni les múltiples projeccions de primers plans de les esforçades actrius poden escalfar.
És lògica l’estultícia dels funcionaris, i fins i tot el cinisme de l’advocada en un sistema deshumanitzat, però ho és molt menys el hieratisme de les víctimes. Tampoc hi ajuda una dramatúrgia un pèl confusa ni que els papers d’homes els interpretin dones quan la imprescindible sobretitulació (es parla persa, francès i anglès) manté el gènere masculí.
Evidentment que ens queda clar el que ja sabíem. Les traves administratives per als altres, els que no són dels nostres, són innumerables i la llei hi és per deixar-ho ben clar. Però sense la suor, el neguit, la impotència i la por dels qui esperen en els llimbs administratius la salvació o la mort, l’experiència, la nostra, es fa feixuga. Diguem-ho clar. Avorrida. Això malgrat l’esplèndid desplegament visual i la feina de les actrius (Danae Dario, Agathe Lecomte, Khazar Masoumi, Mahin Sadri), atrapades en la contenció emocional.