Joan Font: "Si regalés Comediants a un actor jove, li fotria la vida enlaire"

BarcelonaDesprés de mig segle omplint places, carrers i escenaris, Joan Font (Olesa de Montserrat, 1949) s’acomiada de Comediants, la companyia de teatre que va fundar el 1971 amb Jaume Bernardet, Rita Kuan (Jin Hua), Àngels Julian, Quimet Pla, Anna Lizaran i altres companys de generació. El 2022 va recollir les aventures de la companyia en el llibre Joan Font, la descoberta d’un nou llenguatge teatral (Institut del Teatre), i ara fa memòria amb l’espectacle El venedor de fum, que presentarà el 5 de març al Teatre Poliorama. 

¿Comediants tindrà relleu? 

— Podria regalar la companyia a algun actor jove, però no ho faré. Seria un regal enverinat, li fotria la vida enlaire…

Què vols dir?

— És com si et donen un Mercedes i no el pots mantenir perquè emplenar el motor et surt caríssim. Quin regal, no? O com tenir un transatlàntic. De què et serveix? Ja ningú viatja amb transatlàntic. Avui dia, mantenir una estructura com la de Comediants només és possible si tens un suport institucional al darrere, com el Cirque du Soleil a Montreal. Durant molts anys, Comediants vam treballar al Centre de Creació la Vinya, a Canet de Mar. Era un lloc paradisíac, allà ho teníem tot: tallers, magatzems, oficines… Ara això és impensable, aquest somni s’ha acabat. I no passa res, eh. Estem encantats de la vida. 

¿També ha canviat la manera d’entendre el teatre?

— El que fèiem amb Comediants era crear des de zero, improvisar, perdre el temps, equivocar-nos. Ara va tot tan ràpid que les companyies no tenen temps per investigar ni buscar nous llenguatges. Les plataformes digitals fan la competència al teatre, no com a mitjà, sinó perquè la gent es queda a casa. El teatre reviurà quan algú trobi un nou llenguatge per als temps que estem vivint. 

¿Comediants va ser fruit de la dictadura franquista?

— Sí, ens vam inventar un nou llenguatge. Vam tenir-ho difícil, en aquella època. Tot estava prohibit. Ens van robar les festes i ens van prohibir jugar. Què vam fer, nosaltres, en el primer espectacle? Una festa. I en el segon? Un joc. 

¿Us van censurar mai?

— Moltes vegades… Amb setze anys, a Olesa, vaig anar a parar a la caserna de la Guàrdia Civil per haver representat Oración de Fernando Arrabal, que estava proscrit pel franquisme. Nosaltres vivíem al poble i no ens en vam assabentar. No sabíem pas qui era Arrabal, vaig trobar el text a la biblioteca i punt. I quan feia de professor a l’Institut del Teatre acabava a la comissaria cada dos per tres. Portava els alumnes a representar esquetxos a la Rambla de Barcelona i venien els grisos a dir-nos que el carrer no era nostre. 

I quan va morir Franco, què? 

— Vam muntar un bajo palio al Canet Rock. Una cercavila, tots despullats. És un espectacle que després vam repetir per tot Europa. I el 1984 vam fer l’Alè, en què sortia un grup de pallassos en pilotes. Fa poc, en una xerrada en una escola de teatre de València, uns nois joves em deien que això ara seria impossible.

Per què?

— Perquè et fan una foto, la pengen a les xarxes i et destrossen la vida. Et diuen "puta" i estàs acabat. Els actors i ballarins ens exposem físicament, però amb les noves tecnologies tot es complica. És perillós, hem arribat a un punt que els artistes s’autocensuren. I quan t’autocensures, vol dir que ha guanyat l’adversari… Si et censuren, és un joc de tu a tu. Saps qui són, els poses cara i pots enfrontar-t’hi. El més fotut és quan t’enfrontes a un fantasma que ha creat la mateixa societat. 

T’ha passat mai?

— Un any, a la Fira de Tàrrega, vaig programar una stripper a la plaça de l’Ajuntament, al costat de l’església. Ho vaig proposar jo, però després em vaig fer una mica enrere, pensava que potser m’havia passat. Però el Joan Brossa em va dir: “Fes-ho, i que et censurin. Fes-los treballar, desemmascara’ls. Però sobretot no et censuris”. Tenia raó. El Brossa es va enamorar de Comediants, ens el vam endur de gira uns quants cops.

Aquest últim any hi ha hagut diversos casos de censura en el món cultural. 

— Sí, ara Vox et censura perquè vas amb calçotets en una obra de teatre. L’actor es posa els pantalons i fora problemes. I la societat no respon. 

No és només Vox.

— No, no… I el PP. I què creus que feia Convergència? Són dretes més civilitzades, però són dretes. 

¿Havíeu tingut algun conflicte amb Jordi Pujol?

— I tant! Però nosaltres hem passat sempre olímpicament. No ens hem autocensurat mai.

Amb Comediants heu fet gires per tot el món. ¿Quin és el lloc més extravagant on heu actuat?

— Te’n podria dir deu mil. Ens agradava molt ocupar espais públics: mercats, discoteques, trens, vaixells. Vam actuar en un AVE entre Barcelona i Sevilla. I en un vaixell de Copenhaguen, i la gent ens mirava des de les ribes del riu. 

El 1992 va ser un any important per a vosaltres, perquè vau actuar a la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona. Quin record en tens?

— Sobretot recordo que tothom va col·laborar. Tothom, tothom. Va ser un esdeveniment molt gros. Vam actuar davant de 60.000 persones, que no és res, ja ho havíem fet moltes altres vegades. Però a tot el món ens van veure 3.000 milions de persones. Són xifres de la Super Bowl, els Oscars i poques coses més. Nosaltres no n’érem del tot conscients. Anàvem tant a la nostra que no vam sentir gaire pressió. 

Jugàveu molt amb elements de la cultura catalana: capgrossos, gegants, dimonis… Com ho rebien els espectadors d’altres països?

— Quan a Joan Miró li preguntaven per què era tan admirat arreu del món, ell explicava la història d’una illa molt petita, que només té quatre colors, i que si corres molt caus a mar. És a dir, si expliques una història de debò, es transforma en internacional. A nosaltres ens passava el mateix. Era una cosa tan autèntica que atreia gent de tot arreu.