'Els encantats': una mirada decebedora sobre el text original

David Plana portava des del 2016 sense estrenar cap espectacle. D'una banda, em deia fa dos mesos, per la dificultat de pujar obres a l’escenari malgrat tenir un recorregut ampli d’èxit i de premis. De l’altra, per la molt més rendible dedicació a les sèries de televisió. El director de la Sala Beckett, Toni Casares, volia retornar-lo a l’escena i li va proposar estrenar Els encantats, una obra del 2018 publicada però no estrenada i que curiosament coincideix en el títol i en el referent geogràfic amb la pel·lícula d’Elena Trapé tot just estrenada al Festival de Màlaga d’aquest any. I de cert que Plana no ha tingut sort. I ha desautoritzat la mirada de la directora Lucia del Greco.

El teatre de David Plana navega entre la comèdia i el drama amb una hàbil barreja d’humor i crueltat. Humor negre despietat i cínic, que deia Joan-Anton Benach a la crítica de Mala sang (1997). Un teatre molt ben dialogat que s’aixeca sobre personatges inquietants i tot sovint turmentats al voltant d’una intriga que arrossega l’espectador. Els encantats de Plana són un pare que visita la seva filla en una institució per a malalts mentals. Els metges han recomanat que la Bruna surti uns dies de prova abans de donar-li l’alta i la Bruna li planteja al seu pare tornar amb ell i el seu germà Arnau al bosc del Parc Nacional d’Aigüestortes, on van passar les últimes vacances junts ja fa un munt d’anys i on va passar alguna cosa magnífica i catastròfica. El passat, doncs, que irromp brutalment sobre el present. Un record que exigeix un exorcisme per desvelar tota la veritat.

El bosc on s’amaga el misteri és un personatge més de l’obra. La jove directora no ha convocat aquest bosc, sinó que l'ha substituït per un simulacre d’estany. Tampoc ha convocat les petites notes d’humor -bastant escasses, tot sigui dit-, víctimes, com la resta de la posada en escena, d’una pretensiosa transcendència que deshumanitza els personatges. La versió elimina unes converses telefòniques en l’original que aportaven dades importants sobre el pare. I al nostre entendre no ajuda gaire un espai escènic que constreny la successió de les escenes i alenteix el ritme. Del Greco, de qui només podem recordar una estimable versió d’El desig del cor, de Caryl Churchill, projecta una mirada freda sobre un volcà del passat descuidant, a més, l’organicitat d’uns intèrprets que es bolquen per portar a bon fi la funció. La directora ha fet el que creia convenient. I el resultat es forca decebedor.