Un emocionant diàleg en la distància entre Albert Camus i María Casares

És ben segur que tothom, o gairebé tothom, sap qui va ser Albert Camus (1913-1960), i també força segur que pocs coneixen María Casares (1922-1996), ambdós protagonistes d’aquesta exquisida i poètica trobada teatral que explica la seva apassionada i peculiar relació amorosa.

Certament, l’actriu Maria Casares és molt menys coneguda que Margarida Xirgu, però tant o més important que ella, qui curiosament la va dirigir el 1963 en una posada en escena de Yerma a Buenos Aires. Nascuda a la Corunya i filla de qui fora cap de govern de la Segona República espanyola, Santiago Casares, als setze anys es va exiliar a França, on desenvoluparia una brillant carrera al cinema i sobretot al teatre, a més de convertir-se en un mite per a tot l’exili republicà. Va conèixer Camus el 1944 quan protagonitzava la seva obra El malentès. I l’amor va esclatar. Un amor que va eixir lliure fins a la fi de la Segona Guerra Mundial amb el retorn de la dona de Camus, però que lluny d’extingir-se va durar fins a la mort del premi Nobel en accident el 1960. Anys més tard, la filla de Camus va reunir la correspondència d’aquesta història d’amor en un llibre del qual l’actriu Rosa Renom ha fet la traducció i dramatúrgia.

Una dramatúrgia que en mans de Mario Gas esquiva la mecànica fredor epistolar per deixar fluir, i fruir, la vida establint alguna cosa semblant a un espectacular diàleg en la distància. Un diàleg entre la culta espontaneïtat, l’autenticitat emocional de l’actriu i la literària passió amorosa del poeta. Un diàleg on es parla d’amor, i molt, però també de teatre, i on cadascú es retrata. I quin goig d’intèrprets. Rosa Renom, excelsa quan explica els defalliments de l’actriu abans de sortir a escena o quan es baralla amb el desig insatisfet. Jordi Boixaderas, excel·lint en la contradicció que arrossega l’escriptor com a amant i marit i en el patiment pel sentiment d’absència.

És un diàleg que transcorre en un espai escènic (Sebastià Bros) com un magatzem que evoca la memòria puntejat per un emocional espai sonor (Orestes Gas) amb participació d’un piano solista (que toca sol) i un eloqüent disseny de llums (Carlos Lucena). Les entrades de totes les funcions estan exhaurides. L'espectacle demana a crits la pròrroga.