Emma Arquillué: "Per sort, el meu pare sempre m'ha dit: «No et penso donar feina»"

BarcelonaAmb quatre anys, Emma Arquillué (Terrassa, 1995) ja no es perdia ni una estrena del seu pare, l'actor Pere Arquillué. "Vaig veure uns espectacles que ara fliparia", diu l'actriu. Des que el 2022 va rebre el premi Butaca a millor actriu revelació pel Romeu i Julieta de La Brutal, és un dels noms emergents que sonen més als teatres catalans. Del 10 d'abril al 19 de maig, presenta Casa Calores, del dramaturg Pere Riera, a la Sala Beckett amb Rosa Renom, Jordi Boixaderas, Eudald Font, Júlia Bonjoch i Arnau Comas. A més, és una de les fundadores de la companyia de teatre La Bella Otero, que del 10 de juny al 7 de juliol portarà A fuego a La Villarroel.

Casa Calores retrata l'evolució de quatre amics des de l'adolescència fins que s'apropen als 30 anys. ¿És inevitable que la seva relació canviï?

— Amb 15 anys tenen una amistat molt intensa. Amb 22 ja han acabat la carrera, però encara són molt amics. I amb 29 tots s'han dispersat. Aquesta obra m'ha fet pensar en les meves amistats de tota la vida des d'un lloc diferent. L'amistat dels 15 anys no hi serà mai més. La vida es complica i les amistats costen de mantenir.

Però diuen que els amics de la infància són per sempre...

— No ho sé... La generació dels meus pares sí que es troben de tant en tant amb els amics de tota la vida. Jo mantinc un vincle molt fort amb les meves amistats del poble. Al final, ens coneixem des dels 3 anys. Però és evident que cadascú ha agafat el seu camí, vivim en universos completament diferents. Un ha tirat cap a mestre, l'altre cap a enginyeria química, jo cap a actriu. La base de la nostra amistat és molt diferent de les que hem forjat més endavant, però al mateix temps hi ha alguna cosa que s'ha desencaixat.

Pere Riera ha ambientat l'obra en un poble de costa durant tres estius entre el 1989 i el 2003. És una proposta costumista?

— Sí, d'entrada, Casa Calores té un ritme molt tranquil, és una història aparentment senzilla. Són estampes de vida, olors i records. Però, en el fons, la tesi de l'obra és aquesta cosa tan característica dels pobles, que tothom es coneix i ho sap tot dels veïns. A les ciutats passa, sobretot en certs sectors, però és una cosa molt de poble. Als pobles tot passa per sota terra.

En quin sentit?

— Jo soc de Matadepera de tota la vida, hi vaig viure fins als 18 anys, i conec bé l'ambient de poble. Per exemple, jo sé que la mare d'una amiga meva té certs problemes, però no en parlo amb la meva amiga, i ho sap tot el poble, però a ella ningú l'hi diu. I al cap d'un temps m'explicaran segons què i diré "Ah, jo ja ho sabia". Jo sé coses de les meves amigues més íntimes que no he parlat mai amb elles. I potser d'aquí a deu anys diré a una amiga "Saps?, quan teníem 15 anys va passar això...". I ella em dirà "Però per què m'ho expliques ara que en tenim 35?" Als personatges de l'obra els passa constantment. El Pere ho ha plasmat molt bé.

Per què ens atrauen les xafarderies?

— Som morbosos de mena. Al final, les telenovel·les dels migdies de què van? Dels embolics entre famílies i amics. Ens atrapen les històries sobre altra gent. Als pobles és inevitable que algun dia siguis tu qui en surti escaldat. Avui li toca a tal, demà a aquell altre, algun dia t'ha de tocar a tu.

Vas actuar a la sèrie Com si fos ahir, de 3Cat.

— Sí, a vegades llegia els guions i pensava "Va, home, va". Però llavors t'assabentes de coses de la vida i veus que la realitat supera la ficció. Com més gran et fas, més clar ho veus.

¿Anar a viure a una ciutat gran pot ser alliberador?

— No ho sé, perquè el poble té alguna cosa que enganxa. Ara visc a Barcelona i hi estic molt bé, però vaig a la fruiteria i no sé com es diu la fruitera. Al poble sabia qui era tothom. La carnissera era la mare d'una amiga amb qui havia anat a l'escola, i això amb tot. Tinc una mica de nostàlgia d'aquestes coses tan de poble.

¿Creus que Casa Calores pot connectar amb el públic jove?

— Quan assajàvem, pensàvem que potser era per a una altra generació. A vegades els joves pequem de jutjar certes formes artístiques aparentment senzilles, que ens semblen de "tarda de diumenge". Volem canviar el panorama, volem tenir coses a dir, volem treballar d'una manera moderna, contemporània, performativa. Però l'altre dia vam fer-ne una primera funció davant de molts joves i es van emocionar molt, hi van entrar de seguida.

¿Fa impressió treballar amb actors de la talla de Jordi Boixaderas i Rosa Renom?

— No, al contrari! És un aprenentatge màxim. Quan vaig fer Romeu i Julieta, vaig tenir molta relació amb l'Anna Barrachina perquè em feia de dida. Compartíem moltes escenes i va ser espectacular, vaig aprendre un piló amb ella. El teatre uneix generacions, i això és una gran cosa. És brutal treballar amb gent que ha fet d'actor tota la vida: veus com encaren els textos, com treballen els nervis, com tenen també les seves inseguretats... Perquè a vegades, com més experiència, més pressió i inseguretats.

Tu vas començar a fer d'actriu quan eres adolescent, oi?

— Com que el meu pare és actor, des de petita vaig normalitzar de seguida el fet d'anar al teatre, d'incloure'l a la meva vida. I a poc a poc em vaig enamorar de l'escenari. Volia ser allà al damunt. Els meus pares ho van respectar, però no volien que comencés a treballar de molt jove, perquè creien que abans havia d'estudiar. Els estic molt agraïda, perquè amb 10 anys no veus les coses igual que amb 18. A la vegada, em van animar a anar provant la feina per saber si realment m'agradava. Amb 17 anys, mentre feia la selectivitat, vaig formar part del Cyrano de Bergerac d'Oriol Broggi, en què també actuava el meu pare. Vaig viure tot el procés d'assajar i estar sis setmanes en cartell. Vaig sortir-ne encara més convençuda que volia dedicar-me a això.

¿Ser la filla d'un actor tan reconegut t'ha aplanat el camí?

— Estic tenint una aproximació al sector molt semblant a la de qualsevol actor de la meva edat: m'he format, he començat a fer coses amb la meva companyia, he fet càstings... És veritat que he tingut accés al sector des de molt petita. Però, d'altra banda, he notat la pressió d'haver de demostrar que soc filla de tal. Si ets la filla de l'Arquillué, sembla que el nivell interpretatiu ha de ser elevadíssim. I en alguns casos directament no m'han tingut en compte per ser qui era. Per sort, el meu pare sempre m'ha dit "No et penso donar feina, no penso dir a ningú que agafi la meva nena". Gràcies a això, estic molt tranquil·la amb la feina que he fet, perquè sé que si m'han donat un paper és perquè han cregut que l'havia de fer. Noto que he lluitat igual que els altres actors de la meva edat, però potser l'enfocament de la lluita ha sigut un altre. La feina l'has de fer igualment, no et regalen res. Posa't davant del públic a fer de Julieta. Si no actues bé, a la gent li serà igual que siguis la filla de tal o de qual.