Octavi Pujades: "Em rellisca bastant l’opinió de tothom, ja no m'afecta"

BarcelonaOctavi Pujades (Sabadell, 1974) és una de les cares catalanes més conegudes del panorama televisiu estatal. Ha format part de sèries com Al salir de clase, Hospital Central, Lalola i Centro médico, i també ha fet carrera a Catalunya amb El cor de la ciutat, La Riera i Kubala, Moreno i Manchón. La televisió l'ha portat a la fama, però Pujades gaudeix actuant tant davant de les càmeres com als escenaris. Ara protagonitza la comèdia El joc de la veritat al Teatre Gaudí de Barcelona fins al 18 de juny.

Què t'atreia d'aquest projecte?

— M’atrauen les bones històries i l’oportunitat de poder participar explicant-les. Vaig acabar El guardaespaldas a mitjans de maig i no tenia res per a aquesta època. Quan el Miquel Murga [l'autor i director d'El joc de la veritat] m’ho va proposar em va venir molt de gust, no havia actuat mai en aquest teatre i el text em va agradar. Faig de tot, microteatre, curtmetratges, el que sigui. L’important és que m’agradi el projecte. 

¿Al llarg de la teva carrera has patit perquè t’encasellessin en un tipus concret de personatge?

— M’han donat sempre papers que més o menys encaixen amb el meu tipus de físic. Quan era més jove feia de galant, però també he tingut la sort de fer força comèdia, que és el meu gènere preferit. I després, amb el temps i amb l’edat, tot això ha anat passant. Ara ja faig papers més diferents, ja m’ha tocat fer de pare. És un descans i l’evolució natural, s’ha d’acceptar i s’ha de gaudir.

¿T'has sentit esclau de la imatge en algun moment, amb el pas dels anys?

— En general la pressió estètica és molt més pronunciada en dones que en homes, però en les feines relacionades amb el món de la imatge ens afecta a tots. No deixa de ser inevitable. Jo ja venia amb aquest estil de vida a casa. Sempre he fet molt d’esport, no vaig adequar el meu físic als papers que em demanaven. Ara començo a trobar-me que a vegades m’associen a un tipus de personatge més jove i després s’adonen de la meva edat.

Et fa por envellir?

— Gens ni mica. És part del procés vital. Em fa ràbia perdre certes capacitats físiques, com ara la vista, però crec que també es guanyen moltes coses. Sobretot pau, tranquil·litat i experiència. I amb els anys em passa que tot m’és una miqueta igual, relativitzo la importància de les coses i això em dona llibertat.

Posa’m un exemple.

— He après a saber que ni quan tens molt d’èxit ets el millor ni quan no treballes ets el pitjor, que si no surt una feina en sortirà una altra. I també em rellisca bastant l’opinió de tothom, ja no m’afecta. M’importa l’opinió de les persones que m’estimo i que sé que tenen criteri, però ja no necessito ni ser famós, ni que em lloïn. A mesura que ho vius t’adones que aquesta feina és d’alts i baixos, que tot va molt de pressa i que quan desitges molt una cosa i l’aconsegueixes, després veus que no n’hi havia per a tant.

Ets molt actiu a Instagram, on tens més de 324.000 seguidors i parles de la teva vida més enllà de la feina. Per què en fas aquest ús?

— Em vaig fer Instagram el 2015, en una època de baixada de feina en què tenia bastant temps lliure. Em permet explicar el que jo vull de la meva vida com jo vull, controlant completament la narrativa. És una arma de doble tall, però no deixa de ser una eina útil per a tots els que ens dediquem a la nostra imatge. Ens agradi més o menys, no ens podem oblidar que això és una indústria i un negoci. Moltes vegades et contractaran pel teu talent artístic, però també pels diners que creuen que poden fer amb la teva imatge. Fer una sèrie o muntar una obra de teatre és car, si hi ha algú que pot vendre més és més fàcil que l’agafin.

Durant el confinament el teu pare es va convertir en el protagonista del teu compte d'Instagram. Com ha estat la relació amb ell aquests anys?

— Quan em vaig separar, el 2014, me’n vaig anar a viure amb ell. En principi era temporal, venia de fer una sèrie a Madrid i ell vivia a prop d’on hi havia els meus fills. Llavors em va començar a sortir teatre a Barcelona i ja m’hi vaig quedar per cuidar-lo. Ell tenia 86 anys, la seva salut va començar a decaure i no tinc germans. En aquesta última època, que he treballat molt a Madrid, he fet d’or la Renfe i les companyies aèries, perquè es poden comptar amb els dits de la mà els caps de setmana que no he tornat a casa. Durant el confinament vam tenir l’oportunitat d’apropar-nos gràcies a Instagram. Li feia fotos, les hi ensenyava i ell s’ho passava molt bé. Va ser una manera d’establir vincles que no havíem tingut. Aquest retrobament vint anys més tard ha estat una reconciliació i m’ha permès quedar-me amb la consciència tranquil·la.

L’altra cara de les xarxes socials han estat les crítiques sobre l'edat de la teva parella, la fotògrafa i actriu Anna Senan. Ella té 29 anys i tu, 48. Com ho heu rebut?

— A ella li ha sabut més greu, a mi em rellisca moltíssim. En tot això hi ha clarament una qüestió d’edatisme; de sobte s’ha posat de moda i ha aparegut una policia de la moral. Ella té gairebé 30 anys, fa set anys que tenim una relació sòlida i estable. La gent que s’atreveix a jutjar els altres així es retrata a si mateixa. Evidentment que poden dir que a les relacions amb diferències d’edat hi ha desequilibris, si ho pensen. Però per aquesta regla de tres ens hauríem d’aparellar amb persones com nosaltres, de la mateixa edat i de la mateixa classe social, gairebé ens haurien de clonar. És absurd.