Marta Angelat: "Em considero una actriu desaprofitada"
Actriu, estrena 'Vides de gos'
BarcelonaFilla d’un actor i d’una guionista de ràdio, Marta Angelat (Barcelona, 1953) porta l'ofici a la sang. Va debutar com a actriu als 7 anys amb Siega verde de Rafael Gil i no ha parat mai de treballar. Ara, a la ratlla dels 70, debutarà com a dramaturga amb Vides de gos, del 7 al 17 de juliol a La Gleva Teatre, un monòleg que parla de la vida a través dels animals que li han fet companyia. No la vèiem en escena des del 2019 i la pandèmia l'ha passat força reclosa, per això encara es mou amb mascareta.
Angelat és una de les actrius més solvents del teatre català i una cara coneguda gràcies a la televisió. De la seva llarga carrera en destaca papers com Les tres germanes, dirigida per Pierre Romans (1990), A la glorieta, dirigida per Simone Benmussa (1992), Vilafranca, de Jordi Casanovas (2015) o Davant la jubilació, sota la direcció de Kristian Lupa (2017). "Tot i que va ser dur, perquè té un temperament especial, vaig aprendre'n molt, amb ell, em va treure la por absoluta a dalt d'un escenari", afirma. En la direcció, rescata Unes veus (2007) i Escenes d'un matrimoni (2010). Sense falsa modèstia, Angelat també reconeix que li han quedat històries pendents i l'assignatura sencera del cinema. Les ganes i la curiositat no se li han apagat.
Per què s'estrena ara en l'autoria?
— Figura que tot s'ha de fer de jove però cadascú té els seus cicles. Jo des de sempre que escric, però a nivell privat, tinc llibretes des dels 20 anys. Hi havia un respecte, potser excessiu, i l'he anat perdent. En un moment que tenia poca feina i estava molt a casa vaig començar a escriure amb la idea de fer un relat. El 2016 li vaig passar a l'Anna Güell i ella em va animar a fer-lo com a lectura. Vam fer alguns bolos i, quan en quedaven dos, se'm va morir la gossa i vaig pensar de fer-ho de memòria per dedicar-l'hi. Ara m'he atrevit a fer-ho de veritat. Tot i que a dintre meu tinc un sabotejador que em diu "no ets capaç, no ho faràs", he fet callar aquest monstre.
Com es fa una obra parlant de la vida dels seus gossos?
— És una dona que s'assembla a mi, he ficcionat el que ha convingut, però està basat en la meva història i els meus animals. Vaig tenir el primer gos de nena i hi va haver una separació brusca, inesperada, que crec que va ser un trauma i d'aquí la meva passió pels gossos. Des que me'n vaig anar de casa els pares sempre he tingut gos, i sempre gossos acollits, perquè n'hi ha molts. El pitjor que li pot passar a un gos és que l'abandonis.
Ara hi ha molta febre pels gossos. Té a veure amb la soledat?
— Potser hi ha una mica de moda. Jo l'he tingut sempre, la febre. La relació amb un gos t'omple. Capten les emocions i els estats d'ànim, i t'entenen. Els últims cinc anys, que vaig estar sola amb la gossa, realment em sentia molt acompanyada. Ho he notat molt, que no hi hagi ningú. Ara bé, sempre els he tractat com a gossos, no els he dit mai "els nens" i no entro en la parafernàlia de vestir-los.
Sobre el debut tardà en l'autoria, hi ha molt d'edatisme al teatre?
— Total. Parlen del tap generacional, però el tap de l'edat també és molt fort. A partir dels 60 anys, desapareixes del tot. És veritat que et tornes invisible. Tot han de ser noves veus i joves creadors. Jo m'he presentat a una beca Barcelona Crea per fer un projecte literari, un llibre basat en els meus pares, i me l'han donat. Estic contenta de fer als 70 anys una cosa que no he fet mai. Fer-se gran no té gaires gràcies però una de les coses que s'ha d'aprofitar és l'experiència i la mirada panoràmica. El millor és passar tant com puguis de l'edat i tenir projectes de futur. Jo sempre he tingut un motor. Fins i tot en situacions dolentes, penso: ja passarà. Les coses sempre canvien.
I pensa aixecar les seves pròpies produccions?
— Això vaig decidir no fer-ho més, ja m'he arruïnat prou. La producció és de Q-Ars i jo hi he invertit la meva feina. Per produir teatre has de tenir un coixí que no tinc ni he tingut mai. Per guanyar-hi diners, el teatre t'ha d'anar molt bé i girar molt. Tinc moltes ganes de dirigir teatre, però m'està costant, no m'ha trucat ningú des de l'última obra. Aquí funciona una mica per famílies, i si vas per lliure costa més. Pagues un preu per la teva manera de ser. Va com va. Com a actriu sempre he anat enllaçant feines, però ara tinc més ganes de dirigir i escriure que de fer d'actriu al teatre. Últimament he fet papers dels que es consideren bons, però són dones monstruoses i esguerrades, he fet paralítiques, coixes, cegues. Ara m'encanta fer una persona normal! Pel meu físic, que és dur, sempre se m'ha encasellat. Potser ha estat més en els últims anys i estic una mica ressentida.
A vegades ha dit que fer teatre és com anar al divan.
— Ho vaig descobrir quan vaig començar a dirigir. Un actor a l'escenari és transparent, t'ho ensenya tot: la por, la vulnerabilitat, quins problemes té. Jo ahir encara li deia a l'Anna Güell: per què fem teatre? Realment és un estrès molt fort, estàs molt al límit, però també et dona molta satisfacció.
Va començar de molt jove.
— No he treballat mai de res que no sigui d'actriu.
Als 9 anys ja feia doblatge i n'ha fet sempre. Què en pensa avui?
— Jo no l'he defensat mai, el doblatge. No me l'hauria inventat mai. Com a actriu, considero que la veu forma part de l'actuació i miro les pel·lícules en versió original. Però un cop inventat, es pot fer bé o malament. El problema és que no s'hi dediquen prou recursos i no hi ha control de qualitat.
Ha estat una presència sovintejada a la televisió, des d'Estació d'enllaç (1994) a Com si fos ahir (2022). Què li ha donat?
— He fet poques coses, però han sigut maques i reconegudes. M'encanta fer televisió perquè t'has de deixar portar per la intuïció. Amb Estació d'enllaç vaig notar la popularitat pel carrer, però de la mateixa manera que puja, baixa al cap de pocs mesos. Els dos primers anys de Com si fos ahir tothom em parava, en canvi, quan el meu personatge va separar-se del marit i es va ajuntar amb una dona, ja no em deien tantes coses, t'ho juro. Alguna cosa passava, encara és un tema tabú.
El cinema se li ha resistit?
— Quan tenia 30 anys el que més volia fer era cinema. Quan era el moment, però, no vaig tenir representant i durant uns anys vaig prioritzar la vida personal per davant de la feina. Vaig sentir-li a la Julia Gutiérrez Caba una frase que em va agradar molt: "El cinema no m'ha necessitat". Doncs a mi tampoc, per a pena meva. Encara m'agradaria molt fer un bon paper, no una iaia que no-sé-què.
Es considera una actriu afortunada?
— Em considero una actriu desaprofitada. Crec que podria haver fet moltes més coses que no m'han donat. S'ha tingut poca imaginació. Però, qui en té la culpa? No se sap. No em penedeixo de res, no m'interessa mirar enrere.