'Elling': un espectacle sobre bones persones

Barcelona"No és fàcil trobar històries boniques, una història blanca on el que importi sigui una relació d'amistat i superació i com, a través d'aquesta relació, els personatges es relacionen amb el món", afirma Pau Carrió. El director ho sap bé perquè aquests dies té entre mans, a la vegada, aquesta història lluminosa, bonica i tendra, titulada Elling (que es pot veure a La Villarroel des d'aquest dissabte fins al 14 d'abril), i el gran decàleg de l'ambició desmesurada que és Macbeth (que s'estrenarà al Teatre Lliure el 14 de febrer). La cara i la creu.

Si Macbeth és un clàssic de Shakespeare, Elling és un dels personatges més exitosos que ha sortit de la ploma de l'escriptor noruec Ingvar Ambjornsen, que li ha fet protagonitzar quatre novel·les. D'una d'elles surt aquesta obra, que ha tingut diverses versions al teatre (una per a Broadway, una altra d'Andrés Lima, una altra de l'anglès Simon Bent, que és la que ha agafat Carrió) i una adaptació cinematogràfica que va ser nominada a l'Oscar com a pel·lícula de parla no anglesa el 2002.

L'obra parla del poder de l'amistat, però també de conceptes tan difusos com la normalitat. L'Elling (David Verdaguer) i en Kjel (Albert Prat) són dos amics que es coneixen en un centre psiquiàtric i, després de dos anys compartint habitació, poden accedir a un pis tutelat al centre d'Oslo que els ha concedit el govern. La seva entrada al món i com es desenvolupen en les situacions més quotidianes és l'esquelet de l'espectacle. "Jo m'he plantejat qui són els meus amics. Perquè aquests personatges no tenen una gran complicitat, ni aficions, ni caràcters semblants, i he acabat pensant que els amics són la gent amb qui he compartit temps i hem arribat junts en algun lloc. Aquest és el viatge que fan ells dos. Busquen trobar o reafimar el seu lloc en el món, i gràcies a ells els personatges del seu voltant també troben el seu lloc al món", explica Pau Carrió.

Els personatges amb els quals es troben (una infermera, una cambrera, un poeta, un terapeuta, una veïna, tots interpretats per Queralt Casasayas, Albert Ribalta i Òscar Muñoz) representen aquesta normalitat, sovint més malalta del que poden estar aquest parell d'amics excèntrics. Verdaguer i Prat els han interpretat sense tics manieristes. "Tenen emocions molt humanes i concretes, però com que estan col·locades en espais estranys, això fa estranyes les situacions i personatges", explica Prat. En realitat, el problema és la mirada dels altres: "Sempre els han dit que no són normals i això és el que els condiciona a l'hora d'afrontar la vida en societat, l'estigma que els han posat. Però durant l'obra descobriran que hi ha tot un món de possibilitats", afegeix.

Elling té la gràcia afegida de reunir de nou dos amics, Verdaguer i Prat, que als inicis de la seva carrera van formar la companyia de comèdia absurda El Nacional No Ens Vol. Carrió ja va fer servir la seva relació a Victòria d'Enric V al Lliure, fa deu anys, i ara hi torna: "M'he alimentat de la seva complicitat escènica i vital. Quan a l'escenari us confesseu l'amistat, és veritat, i això acaba aflorant d'alguna manera. L'amistat és una cosa molt primària", assegura el director.

"És un espectacle del gènere de les bones persones –diu Òscar Muñoz–. Tenen unes neurosis i unes pors que reconeixes, que jo he sentit. Poden ser dèspotes o malcarats, però és la por". "És d'aquelles obres que no empatitzes amb els personatges, no assumeixes la seva tristesa, sinó que tot va en direcció cap a ells: vols que els vagi bé de debò", resumeix Verdaguer, que torna al teatre després del seu èxit al cinema fent l'Eugenio de Saben aquell. De fet, la funció coincideix amb l'època de premis: sí que hi haurà funció el 4 de febrer, perquè podrà arribar als Premis Gaudí, però la setmana següent no hi haurà teatre el dia 10 perquè Verdaguer serà a la gala dels Premis Goya, que se celebren a Valladolid.