El sistema va matar el meu pare: Édouard Louis visita el Temporada Alta
L'escriptor debuta com a actor amb un monòleg dirigit per Thomas Ostermeier
'Qui a tué mon père?' ('Qui ha matat el pare?')
- Temporada Alta
- El Canal, Salt, 28 d'octubre
"Qui va matar el meu pare?", pregunta Édouard Louis en la versió teatral de la novel·la del mateix títol. Un monòleg molt ben moblat pel director alemany Thomas Ostermeier en el qual l'autor s'adreça al seu pare a l'estil de la Carta al pare de Kafka i que suposa el seu debut com a actor.
Als seus trenta anys, Louis és un dels escriptors francesos més exitosos des que el 2014 i amb 21 anys va publicar el relat autobiogràfic Adéu a l'Eddy Bellegueule, que vendria més de 200.000 exemplars a França i es traduiria a vint idiomes, i al qual seguiria un altre èxit editorial amb el relat, també autobiogràfic, Història de la violència, del qual el mateix Ostermeier va presentar al Temporada Alta, el 2018, la versió teatral.
Un cos destruït pel treball
Si en el seu debut editorial explicava la seva fugida del domicili familiar per l’assetjament escolar i la confrontació amb un pare masclista i xenòfob que l’ignorava i humiliava per la seva homosexualitat, a la proposta estrenada al Temporada Alta construeix ponts sentimentals cap al seu progenitor intentant entendre’l, descobrint que l’estimava i constatant que el seu cos va ser “destruït pel treball i una determinada ideologia masculina”. És a dir, va ser víctima d’un sistema econòmic i social que imposa un model de comportament i pensament excloent sota pena de mort prematura. Coses del capitalisme neoliberal.
Assegut rere un ordinador i protegit de la solitud de l’escenari per una gran pantalla posterior, Louis desgrana el seu relat des de la llunyania de la memòria, des de la fredor de la narració aliena i amb la bel·ligerància vers els successius governs francesos. Ho fa amb naturalitat i frescor. Està còmode sobre l’escenari. Quan diu, quan balla i quan fa veure que canta el My heart will go on de Titanic, la pel·lícula que el va enlluernar de petit.
Cal una revolució, diu al pare en la frase que clou la funció. La revolució pendent de les classes treballadores per a les quals cinc euros de menys en un sou o una subvenció resulten determinants. Louis entoma el crit dels desposseïts per la democràcia burgesa i tot reivindicant un teatre popular ho fa davant d’un públic... eminentment burgès.