Què preocupa als dramaturgs catalans?

BarcelonaUna de les moltes funcions del Festival Grec és convertir-se en un aparador de la dramatúrgia catalana i desplegar una programació de quilòmetre zero que mostra, a través del teatre, quines són les principals preocupacions dels autors de casa nostra. Aquest any ja quasi postpandèmic, alguns dramaturgs han fugit del virus i de l'actualitat per preguntar-se sobre qüestions existencials, misèries humanes i, en definitiva, com viure una vida que sigui una mica millor.

Llàtzer Garcia és un mestre a l'hora de xuclar la realitat i passar-la pel sedàs de la ficció. El dramaturg i director teatral gironí coneixia per referències la història d'un grup d'amics músics que, vint anys enrere, van patir un accident terrible. Alguns van sobreviure, altres no. A Garcia li interessava com gestionen el trauma els supervivents. Què passa amb el sentiment de culpa? I amb la vergonya? Aquestes preguntes són l'eix vertebrador d'Al final, les visions, que és el resultat d'una residència a la Sala Beckett i es podrà veure en aquest mateix espai fins al 31 de juliol.

"El punt de partida és un fet real, però res del que es veu a l'espectacle ha passat de debò. Volia fer una ficció sobre un supervivent 20 anys després de la tragèdia per abordar quina manera ha trobat per superar-ho", explica Garcia. Joan Carreras encarna el protagonista, un home misteriós a ulls dels seus veïns (Laia Manzanares i Joan Marmaneu), nouvinguts que desconeixen la història. Només un personatge, el de Xavi Sáez, el contraposa amb el seu passat. Entre tots ells es teixeix un espectacle misteriós –i un punt fantasmagòric– sobre com convivim amb l'absència d'aquelles persones que hem deixat enrere.

¿Ha d'existir una pandèmia perquè la societat es contraposi amb les seves misèries? Per què l'art no pot fer directament aquesta funció? Jordi Prat i Coll hi ha rumiat molt durant els últims dos anys i els ha aprofitat per escriure una obra de teatre sobre com una mala decisió "ens pot enviar a l'infern sense saber si ens en sortirem", diu el director i dramaturg, que torna a la cartellera després de la sensacional i colpidora M'hauríeu de pagar.

Fàtima, que serà al Teatre Lliure de Gràcia del 15 al 17 de juliol i hi farà temporada a la tardor, segueix una jove (Queralt Casassayas) pels carrers del Raval de Barcelona, on es va trobant amb personatges que l'enfronten a la misèria. "Durant la pandèmia vaig conviure amb un narcopís. Em trobava persones amb xeringues al braç a l'edifici. És dur, la situació et desborda", diu Prat i Coll, que defineix l'espectacle com un retaule "de bellesa i horror". Els problemes de salut mental i les addicions són una de les capes del text, que també aborda "la innocència i la vanitat" avui dia.

"A vegades ens pensem que estem en una situació de confort, i de confort no en té res", afirma la dramaturga i directora Marta Buchaca. Aleshores només cal un detonant que desperti preguntes i empenyi a reflexionar sobre la pròpia vida. Quant temps em queda? vol ser aquesta espurna en format de comèdia i per a tot tipus d'espectadors. "Tens la vida que vols viure? Estàs amb qui vols estar? És important perquè a vegades tirem amb el que tenim, quan hauríem de viure cada dia com si fos l’únic", reflexiona Buchaca.

La comèdia serà al Teatre Goya del 13 de juliol al 7 d'agost i té Lluís Villanueva com a protagonista. "Li queden 30 dies de vida i fa una llista enorme de coses per fer abans de morir. Però el que més desitja és que la seva dona sigui feliç i considera que, perquè això passi, ha de ser la parella del seu millor amic", explica la directora. El resultat d'aquest punt de partida és una història divertida d'embolics amb Betsy Túrnez, Marta Bayarri i David Vert al repartiment. "És un espectacle per oblidar-se de totes les coses negatives i omplir-se de ganes de viure", diu Buchaca.