Dona trencada fractura home

Té èxit social i familiar. Està casada amb un home que prospera, té fills, una casa bonica, un present sòlid i un futur ple de promeses. Però la Nora no és feliç. El seu món l'ofega i decideix sortir-ne. Deixar-lo enrere, nens inclosos. No són el que ella volia. La Nora descrita per Ibsen no s'ajusta a l'ideal femení de l'època. És una dona imperfecta. La Sala Àtrium és aquests dies la Casa de nines imaginada pel dramaturg noruec. O, més ben dit, una versió lliure. El director Raimon Molins ha adaptat el text i l'ha acostat al món d'avui sense trair-ne l'esperit. És la primera part de la Trilogia de la Imperfecció, que inclou també la Senyoreta Júlia de Strindberg i La gavina de Txékhov.

La Nora, la Júlia i la Nina de Txékhov no són dones comme il faut. Estan "tarades", diu Molins -amb tota la simpatia del món-, perquè no s'ajusten a l'arquetip del que s'espera d'elles. D'aquí el nom de Trilogia de la Imperfecció amb què des de la sala s'ha batejat el tríptic. La Júlia és una noia burgesa que té relacions amb un criat. El classista i misogin Strindberg li recorda que està ocupant un lloc erroni i que, a més, malgrat la seva posició social superior a la del servent, ell és un home i, per tant, qui ha de portar les regnes de la relació. La Nina de La gavina, per la seva banda, és capaç de marxar a la gran ciutat per perseguir el seu somni, i un cop més serà un home qui li esguerri les esperances.

El tríptic, ja s’ha dit, presenta una adaptació de les obres originals. No espereu trobar-hi rastres de misogínia. Però tampoc us el prengueu com un manifest feminista perquè no ho és. "A l'Atrium sempre volem parlar del que passa al món en què vivim. La posada en qüestió del rol de la dona a la nostra societat està a l'ordre del dia", diu Molins. I és cert que la realitat s’entesta a multiplicar dia a dia els exemples sobre el desequilibri entre gèneres. La tenista Serena Williams acaba de publicar una carta al seu Instagram en què denuncia la frustració que li provoca la desigualtat salarial i la quantitat de barreres que ha de superar una dona només pel fet de ser-ho; l’alcalde d’Alcorcón (Madrid) s’ha despentinat una mica després que unes declaracions seves, ja antigues, hagin tornat a l’actualitat. Hi deia que les feministes “a vegades són dones frustrades, dones amargades, dones rabioses i dones fracassades com a persones”; malgrat les reiterades peticions s’ha negat a dimitir.

Raons sobrades per a la reivindicació, queda clar, però al tríptic de l'Atrium la intenció és anar més enllà. "Parlem de la dona per parlar també de l'home", diu Molins. "Parlem de l'ésser humà en societat, en aquesta societat de l'aparença, dels rols. Fins ara, l'educació el que ha fet ha sigut posar-nos límits per encaixar-nos de manera harmoniosa en la societat que marca el sistema. Encara costa acceptar que una dona pot ser completa i feliç sense tenir parella ni fills. I, en el fons, del que parla la Nora és del que costa deixar enrere tot això i tirar endavant amb les pròpies idees”.

La Nora decideix marxar de casa, però on col·loca el seu marit amb aquesta decisió? Què passa amb els homes d'aquestes dones imperfectes?

"Són homes conscients que han de canviar i evolucionar a l’home del segle XXI, però no saben com, no saben situar-se en el nou paradigma que els correspon. Les dones els ajuden. Des del moment en què elles reivindiquen el seu canvi, els estan ajudant a canviar també ells. O com a mínim això és el es suggereix, perquè a les obres no ho veiem”, diu Molins, que fabula amb una continuació de Nora titulada Torvald, on es vegi el nou paper de l’home abandonat. “És un home que es queda sol amb els nens, i això és una revolució encara avui, al segle XXI”.

Mireia Trias, Patrícia Mendoza, Gal·la Sabaté i Oriol Tarrasón són els quatre actors dels tres muntatges. Elles es reparteixen el paper protagonista de cadascuna de les obres. Però en l'essencialització respectuosa de Molins, assumeixen també algun dels personatges masculins. Patrícia Mendoza és, per exemple, el Krogstad que deixa diners a la Nora i després li fa xantatge. Es dilueix així la lluita home-dona per esdevenir un duel entre el poderós i el dèbil. El fet de repetir repartiment permet a l'equip aprofundir en l'ètica i l'estètica del projecte. En termes formals, Nora i tota la trilogia són una barreja de llenguatges on el cinema hi té molt espai. L'ús de la càmera permet un joc molt diferent del del teatre convencional, i a més dóna joc a una diferenciació d'espais present en les tres obres: l'espai públic, el menjador de la casa, que és l'espai de les aparences, i un lavabo, la zona reservada per a la intimitat. Tots els personatges hi acaben passant per ser ells mateixos durant una estona. La càmera en desfà la dimensió privada. I ajuda a mostrar la tesi d'aquest projecte: quan la dona imperfecta es trenca, l'home també es fractura.

+ Detalls

‘Nora’

Sala Atrium

Barcelona

Del 9 de desembre al 8 de gener