Cristina Plazas: "Que una dona de més de cinquanta anys parli de sexe provoca rebuig a la meitat de la societat"

BarcelonaQuan Cristina Plazas (Madrid, 1969) va rebre la trucada de Lucia del Greco (Roma, 1992) per encarnar l'escriptora francesa i premi Nobel Annie Ernaux en una adaptació teatral de la novel·la Pura passió (Angle, 2022), va provar de ser menys impulsiva que de costum. “Jo recordava L'esdeveniment, però no coneixia gaire Ernaux. De seguida li anava a dir que sí, però vaig respondre que me'l llegiria i li diria alguna cosa”, diu. Un cop llegit, va acceptar “el repte” sense ni tan sols avisar abans el seu representant. Després d'actuar al TNC amb Criminals, de Jordi Prat i Coll, Plazas protagonitza ara Pura passió, un monòleg adaptat i dirigit per Lucía del Greco que fa al Teatre Akadèmia fins a l'1 de desembre. És una història que narra, en primera persona i des dels records, l'enamorament febril d'Ernaux d'un home més jove que ella.

El començament no va ser fàcil per a Plazas. “Són un equip creatiu molt jove i tenien idees esbojarrades que em costaven d'entendre –explica—. La Lucía volia un personatge que narrava la història des de la fredor d'haver viscut una passió, ja des de la distància. Aquest punt el veia molt clar i ens vam poder trobar aquí, però jo soc una actriu molt visceral i sempre treballo des de l'emoció més vívida, així que al principi en tenia dubtes”. Malgrat les pors, l'actriu va voler donar un vot de confiança a l'equip. “Un dia la meva parella em va dir: «Quan treballes amb qualsevol director, sobretot si és home, no el poses mai en dubte». I vaig pensar que tenia raó i que havia de confiar en la Lucía, que ella sabia perfectament el que es feia”, diu. Malgrat que tot el que li demanaven li resultava difícil, va decidir deixar-se portar. “És la cosa més intel·ligent que he fet en aquest muntatge”, assegura.

"He plorat molt"

Per construir un personatge sòlid, Plazas primer va haver de treballar tota l'eufòria de l'enamorament per poder-se'n distanciar després. “He plorat molt fent això, però sabia que el plor pertanyia al passat –explica—. M'ha servit agafar-me a la idea que el que has viscut ja no fa mal, perquè saps que has escollit experimentar-ho des del primer instant”. “Les passions tenen a veure amb allò que no pots controlar i això vol dir viure intensament. És com menjar de més, no?”, diu l'actriu.

Tot i que Cristina Plazas conversa obertament amb les amigues sobre sexualitat, lamenta que socialment encara sigui tabú parlar del desig femení de les dones grans. “Que una dona de més de cinquanta anys parli de sexe provoca rebuig a la meitat de la societat”, diu. “Els homes poden parlar dels nostres cossos sense pudor, però si nosaltres diem que ens posa calentes un home som unes sortides. No podem dir que ens agrada un cul o un penis; com a molt, podem dir que ens agraden els braços d'un home”, afegeix. L'actriu recorda que quan la seva àvia tenia Alzheimer es comportava de manera molt sensual, i que això no agradava a la família. “Ella s'acariciava i deia que tenia orgasmes, i tothom sentia repulsió –explica—. A mi, que era molt jove, em violentava, però al mateix temps m'encuriosia veure com algú podia sentir tan intensament”.

En el món de la interpretació, la passió i l'espera són sentiments habituals que l'actriu sent envers la seva professió. Quan va rodar la pel·lícula L'illa de l'holandès (2001), de Sigfrid Monleón, Plazas va viure un episodi desagradable amb l'actor Féodor Atkine: “Havien cridat acció i em va dir que no m'espantés, que em faria una cosa. Jo vaig pensar que em fotria mà, però em va donar un cop de cap i em vaig desmaiar”. L'actriu recorda pensar: "Això és la passió en el cinema?". També rememora quan gairebé aconsegueix el paper que Belén Rueda interpreta a Mar adentro (2004). “Penses que si t'agafen, la vida et canviarà, però la vida et canvia quan deixes que les coses passin naturalment –explica—. L'any següent de no haver estat escollida vaig tenir una filla”. Cristina Plazas continua apassionada d'una feina que considera “meravellosa” i aviat actuarà a l'obra Les bàrbares, de David Selvas.