El do de parar el temps

Un cop cada mes li toca netejar el teatre. I, de tant en tant, atendre la taquilla. Sense cobrar per la feina. L'actriu Laura Aubert (Barcelona, 1987) és avui una de les més sol·licitades i aclamades. Les crítiques entusiastes acostumen a acompanyar les seves interpretacions i fins i tot té "la immensa sort" de poder triar papers. Però lluny de deixar-se embriagar per l'èxit, conserva el pols ferm i la mirada lúcida. "Sé que tot això pot canviar en qualsevol moment", diu. A més d'actriu reclamada pels millors directors, és una de les catorze integrants de la companyia Els Pirates, gestora d'El Maldà. És allà on exerceix d'empresària voluntariosa: dissenyadora de programació, però també netejadora i taquillera, unes tasques que combina amb la interpretació. Ara ho haurà de fer amb les funcions de L'hostalera, de Goldoni, dirigida per Pau Carrió a la Biblioteca de Catalunya.

Va ser justament amb un Goldoni que el nom de Laura Aubert va començar a ser repetit amb admiració pels aficionats al teatre: Els feréstecs li va obrir les portes del Lliure i del cor de Lluís Pasqual, que temps més tard la va triar per formar part de la primera fornada de la Kompanyia del teatre. Des d'aleshores no ha parat. Però en realitat porta treballant des dels 12 anys, així que considera que si ara les coses li van tan bé ho ha d'agrair "a la sort", com repeteix sovint, i a tota la pedra picada al llarg del temps.

Perquè encara era una nena quan el seu germà Adrià, "que té molta iniciativa", va promoure la fundació de la companyia Els Pirates. "Ell tenia 14 anys i jo 12". La resta dels integrants, fins als catorze que són avui, s'havien conegut en un projecte educatiu per a estudiants de música que va desembocar en l'òpera Brundibár. I malgrat que tot podia haver quedat en una aventura esbojarrada entre adolescents, la companyia va tirar endavant i es va consolidar. Accedir a la gestió d'El Maldà els va donar visibilitat. I també molts maldecaps. "Perquè, no ens enganyem, no hi ha diners per a la cultura, no està present en l'educació, que és la base, i la gent no va al teatre". Però justament per això creuen que hi han de ser, fent la seva contribució personal i donant-ho tot per pur compromís. "També és cert que ens està anant bé i això t'anima a seguir. Però un teatre, i més una sala tan petita com aquesta, no és un projecte per guanyar-hi diners. La màxima aspiració és no perdre'n", medita.

Profundament reflexiva, ara neda en l'oceà dels nervis on se submergeix abans de qualsevol estrena per culpa de L'hostalera. No només es retroba amb Goldoni, també repeteix amb Pau Carrió, que la va dirigir en una de les seves obres favorites de l'etapa de la Kompanyia, Victòria d'Enric V. La Mirandolina, l'hostalera d'aquesta nova obra, és un d'aquells personatges clàssics adorats per moltes actrius, també la Laura, malgrat el regust masclista propi de l'època en què es va escriure, el 1750. "És a l'obra i no ho podem obviar. Però mostrar-ho és també una forma de denunciar-ho", explica l'actriu, que en tot cas destaca la singularitat del personatge. "Té el seu propi hostal i és una dona forta, una cosa que no era normal en aquella època". Li agrada també que té personalitat per ella mateixa, no lligada a l'amor i als rols masculins: "Això és molt habitual en els papers femenins i em rebenta", confessa.

La Laura s'ha especialitzat en papers còmics però assegura que no és una cosa buscada. En la seva vida personal, confessa veure "el desastre més absolut" en el món que l'envolta, però té la capacitat ‟d’ironitzar”. ‟Què hem de fer, lamentar-nos?” I això és justament el que li agrada de fer teatre, la possibilitat d'evadir-se, el contrapunt a l'exposició "horrorosa" que comporta la feina d'actriu. Actuar li permet ‟transmetre moltes inquietuds, molts sentiments diferents”. ‟Et permet parar el temps i evadir-te d'una realitat que a vegades és molt dura. I saps que fent-ho tu també ofereixes al públic la possibilitat de fer-ho”.

Encara hi ha una altra cosa que la manté ben enganxada a la interpretació. "És més fàcil sentir-te lliure a l'escenari que a la vida. Pots fer el que sigui i ningú et jutja". I si un dia venen mal dades, si deixa de ploure-li la feina i s'acaba la bona ratxa, no passa res. "Estic tranquil·la perquè tinc altres motivacions. Escric text i escric música. Tinc els meus projectes personals, i els estic començant a desenvolupar".

+ Detalls

'L'Hostalera'

Biblioteca de Catalunya (Barcelona)

Del 18 de gener al 26 de febrer