Un gran equip d'intèrprets per a 'El dia de la marmota'

El teatre és un baluard (imprescindible) de la llengua catalana. Segons Adetca, la temporada passada el 39% dels espectadors dels teatres de Barcelona van escollir propostes en català, una xifra lleugerament per sota dels que van anar a obres en castellà, però la proporció es desequilibrava en els musicals de gran format, que venen o es produeixen majoritàriament en llengua castellana i que van aplegar 430.036 espectadors. El dia de la marmota és la primera producció de Nostromo Live (La jaula de las locas, The producers, Cantando bajo la lluvia) en català acollida a una nova línia de subvencions de la Generalitat per afavorir el català i fer possible un canvi en aquesta tendència. Es tracta d’una franquícia internacional en què poc hi pot haver de creativitat autòctona més enllà de la qualitat dels intèrprets i els encerts de la direcció en la reproducció dels originals. I així és en aquest El dia de la marmota, que molt em sembla que reprodueix fins i tot el vestuari de la producció anglesa de l’Old Vic amb alguns afegits o adaptacions escenogràfiques i unes molt interessants projeccions pictòriques que evoquen paisatges de Turner i d’Edward Hopper.

Una altra cosa és el magnífic equip d’intèrprets encapçalats per Roc Bernadí i Diana Roig i la direcció musical que només amb sis músics, situats a la balconada del tercer pis del teatre, aborden una partitura força contaminada per la marmota (repetitiva, vull dir) i diria que amb un excés de decibels que colpejaven les primeres files de la platea empastifant els grups corals. Tant Bernardí com Roig excel·leixen tant en la modulació i fraseig dels temes amorosos com en l’actitud dels personatges. L’energia de la resta d’intèrprets i alguns cops d’humor (no gaires) acaben d’arrodonir la versió teatral de la famosa pel·lícula Atrapat en el temps, dirigida per Harlod Ramis el 1993. La direcció d’Enric Cambray és frenètica en el primer acte i més reposada en el segon, i en conjunt assoleix el ritme necessari per fer circular amablement el relat i mantenir l'atenció del públic.

Pel que fa al llibret, ens resulta una mica esquemàtic pel que fa a la història d’amor i força precipitat en la manera de construir la redempció de l’egocèntric i maleducat meteoròleg en un ciutadà solidari. Segurament perquè, paradoxalment, el llibret no troba el temps escènic per fer-ho (passen anys), com sí que ho assolia l’exitosa pel·lícula protagonitzada per Bill Murray.