Dos matrimonis al ring en una magnífica 'Un déu salvatge'

Yasmina Reza domina la comèdia de situació, ja sigui en una faula sobre l'amistat (Art) o la manca d’empatia de dos matrimonis desconeguts confrontats per una baralla dels seus fills en aquest Un déu salvatge que vàrem conèixer fa catorze anys al mateix Teatre Goya de Barcelona en una proposta dirigida per Tamzin Townsend, de la qual Roman Polanski va fer una pel·lícula poderosa. Un déu salvatge és també l'obra que Pere Arquillué ha escollit per dirigir-la al Teatre Goya.

L’anècdota, com passava a Art, on el motiu de la disputa era un quadre en blanc, és gairebé anecdòtica perquè l'habilitat de Reza passa pel disseny dels personatges i per un crescendo de diàlegs que van embolicant les relacions des de l'educada amabilitat fins a la disbauxa verbal, tot despullant els personatges i les seves misèries. Un ritme trepidant que vol aproximar-se a un teatre d’idees, però que només hi passa per sobre. En aquest cas es tracta de dos matrimonis que es troben per afrontar la baralla dels fills al pati del col·legi amb el resultat d’un d’ells lesionat a les dents. Com diu la mare del damnificat, la Montserrat, alguna cosa cal redreçar perquè no torni a passar. I amb això tots quatre semblen estar d’acord, malgrat les diferències en els adjectius i en altres coses.

La direcció d’Arquillué, sobre una nova traducció de Pablo Macho Otero que resitua l'acció als barris alts de Barcelona i amb un elegant i minimalista espai escènic de Max Glaenzel, es decanta per l’humor des de l’inici com a motor de la funció. Un humor que, a més dels gags verbals de l'autora, engloba també l'actitud i la gestualitat i que certament funciona d'allò més bé tot i que desfiguri una mica l’amargor del drama que s’amaga darrere dels personatges.

Arquillué excel·leix en la direcció dels actors i les actrius. S’ha reservat per a ell el paper del masclista advocat enganxat al mòbil, a qui dota d’un escepticisme còmic i una displicència provocativa. Laura Aubert és la Sushi, la mare de l'agressor i esposa de l’advocat. Al principi elegant i ponderada, la seva vis còmica esclata quan li toca vomitar. Impressiona la sensacional evolució de Laura Conejero (Montserrat) des de la impostada afabilitat a l'explosió emocional, que el tranquil i compressiu Miquel d’Ivan Benet eleva a la màxima potència quan cauen les màscares. Un déu salvatge ha estat sempre un èxit i la nova proposta ho té tot per ratificar la seva excel·lència. No s’ho perdin.