Nil Cardoner: “Després de ‘Polseres vermelles’ m’amagava pel carrer”

BarcelonaNil Cardoner (Girona, 1998) ha crescut entre càmeres de televisió. Quan tenia 10 anys va debutar a la sèrie Zoo (2008) i després va passar per Infidels (2009) i Polseres vermelles (2011), que el va catapultar a la fama. Dotze anys més tard, Cardoner manté una carrera com a intèrpret també al teatre, on ha participat en espectacles com Una història real (2019) i Romeu i Julieta (2022). Ara es posa a la pell d'un adolescent a punt de perdre el pare a Tot el que passarà a partir d'ara, un monòleg de Joan Yago que dirigeix Glòria Balañà; s'estrena el dimecres 29 de març i es pot veure fins al 16 d'abril al Teatre Lliure de Gràcia.

És el teu primer monòleg al teatre. Com t'hi enfrontes?

— Sempre penso que les coses arriben quan han d’arribar. En aquest cas vaig fer un càsting i em van agafar. El text del Joan [Yago] em va il·lusionar moltíssim, està molt bé. La temporada passada vaig fer de Romeu a Romeu i Julieta, que ja era un repte, i ara n’assumeixo un de més gran, posar-me sol a l’escenari. 

Com ho heu treballat?

— El procés amb la Glòria [Balañà, la directora] ha estat molt fàcil. No m’ha traslladat pors ni inseguretats en cap moment, no puc imaginar-me-la alçant la veu en un assaig. Això vull recalcar-ho, perquè malauradament sento massa sovint companys que ho pateixen molt als assajos: per tensions, egos, inseguretats i jerarquies mal col·locades es traslladen inseguretats i pors als actors. És molt difícil treballar des d’aquí.

T'ha passat en altres projectes, això de trobar-te amb aquest tipus d'autoritat?

— Sí, per sort potser no tan fort com he pogut sentir en altres casos, però sí. El problema ve quan entra una jerarquia en l'àmbit personal tacada de la part professional. Moltes vegades es creuen línies i s'entren en terrenys personals en què no ajuda res. No té res a veure amb aquesta tradició que portàvem des de fa temps, però sí que mama una mica d'allà. Jo, per exemple, he patit faltes de respecte. El teatre i els processos d'assaig han de ser un diàleg. Quan no ho és es converteix en una tirania.

Què t’interessava de la història a l’hora d’interpretar-la?

— Em va ressonar molt des del principi, sobretot perquè la mort sempre m'ha fet molta por. A casa se n'ha parlat poc. El que m'interessava del text és com l’afronta directament per normalitzar-la. Com més en parlem, menys por farà. Evidentment, hi haurà gent que haurà patit una mort igual que l'Èric, un dol complex en l'adolescència, però no és una obra només per a aquesta gent. Al contrari, és per a tots aquests que ens fa por enfrontar-nos a la mort, perquè en un moment o altre la viurem.

L'Èric té 16 anys, tu en tens 24. Com et sents en aquest paper?

— Em ve de gust fer personatges més adults, però en realitat encara estic molt a prop de l'adolescència. No em fa patir que m'encasellin en el paper de l’adolescent perquè un dia ja no hi encaixaré i s’haurà acabat. Era important que el protagonista fos adolescent perquè és una història de dol anticipatori, passa abans que el pare es mori. El pare fa 10 anys que està malalt, quasi tota la vida de l’Èric. És bonic veure com això no és un problema, com hi ha coses positives en una malaltia. En el seu cas el pare ha estat sempre al seu costat, els caps de setmana i els dies de cada dia. 

Has viscut gairebé tota la teva vida actuant, vas començar amb nou anys. Com t'ha influenciat?

— Fins fa molt poc pensava que ho havia portat molt bé, però des de fa un any i mig m’estic adonant de com m’ha afectat. Veig que a vegades em falten eines, que a l’època en què havia d’estar jugant o provant una extraescolar estava treballant. M’ho passava bé, però l’èxit de Polseres vermelles, per exemple, va fer que no aprengués a socialitzar fins al cap de molt de temps. Tenia 14 anys i havia d’escollir les persones amb qui volia estar, pensar si algú se m’acostava de manera genuïna o per interès. 

Com canvia el nen actor de l’adult actor?

— Jo treballava molt bé de petit perquè era un nen molt callat, acatava ràpidament el que volien. Després he vist que el que feia era buscar un resultat perquè el director estigués content, no per mi. 

La fama t'ha marcat?

— Després de Polseres vermelles m’amagava pel carrer perquè no volia que em paressin. A casa hi estava molt bé, no en volia sortir. Per tot allò ja sé què és viure sent conegut i prefereixo seguir com ara, que no és tan exagerat. Amb aquesta feina, però, no és una cosa que puguis decidir. Si fas una sèrie i ho peta no ho pots controlar. Però he pres la decisió de no promocionar la meva persona ni la meva privacitat a les xarxes. Tampoc m’interessa treballar en aquells projectes que t’agafen per com et promociones. Per exemple, tinc claríssim que no treballaria mai a Élite.