David Selvas: "El Fèlix Montsolís feia coses que avui serien cancel·lades"

BarcelonaEl misantrop, que omplirà el Teatre Grec els dies 2 i 3 de juliol, serà un dels grans esdeveniments teatrals d’aquest estiu. David Selvas (Santa Perpètua de Mogoda, 1971) dirigeix aquesta reescriptura del clàssic de Molière, en què col·loca actors com Pol López i Mireia Aixalà en una discogràfica. Fa vint anys que Selvas va començar a dirigir espectacles, i en fa deu que ho fa des de la seva productora, La Brutal. Li recordo que ja fa trenta anys del seu debut com a actor, des que va sortir de l’Institut del Teatre.

— Ja ho sé, ja. Em sap greu no haver acabat periodisme, en vaig fer tres anys de cinc, però em considero molt periodista.

Ah sí?

— En la manera de mirar les coses, els punts de vista, aprens a agafar distància, a allunyar-te, a desplegar un relat... No sé si ho aplico al teatre, però sí que faig aquestes anàlisis.

Per què tries ara El misantrop? Ets dels que voldrien parar el món per baixar-ne?

— No massa. Crec que està bé que hi hagi gent així, però siguem conscients que som uns privilegiats. Si fóssim a Bangladesh o tinguéssim unes altres vides sí que voldríem parar-lo. Sí que crec que El misantrop és un text important que ens posa davant del mirall, en relació amb la hipocresia, la falta de valors, com desapareixen aquests valors...

L’obra és una comèdia sobre la hipocresia però també una crítica a la societat. Què t’indigna del món d’avui?

— És que el misantrop original està molt enfadat tota l’estona. Però si ets un senyor de 40 anys, i ja havies tingut molt de temps per marxar de la societat, potser és que tu també has format part d'aquest engranatge d'alguna manera. Per això el nostre misantrop té una mirada més contemporània i més conscient. La nostra versió parla d’una relació d'una parella que, al cap de 40 anys, ja no es reconeixen l'un a l'altre. Pot haver-hi molt amor, però ja no tenen aquell projecte de vida en comú. Hi ha un punt d'assumir que quan et fas gran ets més tu i et costa més de canviar. Una de les coses que em foten molt és veure de seguida la palla de l'altre i no la teva puta biga. A tots ens aniria molt millor si reconeguéssim les nostres putes bigues.

Per què el situes en una discogràfica? El món dels artistes és una foguera de vanitats?

— Tenint en compte que havíem d’anar al Teatre Grec, no podíem fer realisme perquè t’enfonsaries en la misèria. Vam pensar que posar-hi música seria molt gustós i fa festival, i que fer una adaptació de dalt a baix però amb versos alexandrins tindria un altre punch. L’Arquillué sempre ho explica: el primer i el segon acte d’El misantrop són meravellosos, però al tercer, al quart i al cinquè se’n va tot en orris perquè passa a ser una història de gelosia i de banyes, on les senyores estan al servei del senyor i la Célimène és massacrada, perquè a Molière l’havia abandonat la seva dona. Tot això ho hem volgut explicar d’una altra manera. Quina és la cort actual? L'empresa.

Hi ha crítiques concretes al món de l'art?

— Sí, als gustos musicals, per exemple. Un músic que s'ha currat l’Esmuc no sé quants anys, de cop i volta potser veu un concert de hip-hop o un raper i pot dir que no és músic. Al misantrop li passa això, li agrada molt el tipus de música que feia i veu que li està passant una onada per sobre. Ni ell vol pujar-hi ni se la sent seva, i això és un dels motius pels quals també vol apartar-se. Potser és que no entén les coses noves que arriben, potser és una incapacitat de veure que el món gira.

Tu tens aquest sentiment boomer?

— Sí. Però hi ha coses amb les quals tinc ganes d'esforçar-me i n'hi ha d'altres que no. Tinc curiositat per anar a veure art contemporani quan arribo en una ciutat, perquè m’interessa el que és nou, però no m'interessen altres tonteries. Arriba una edat que estàs en un cert equilibri i tampoc no passa res per no perdre el temps amb certes coses, amb certes festes.

L’obra parla també de la identitat i les aparences. La projecció d’una imatge concreta i les ganes d’agradar s’han expandit més que mai amb les xarxes socials. Et preocupa?

— No, justament perquè m’ha agafat gran. M’he d’obligar a penjar alguna cosa a Instagram perquè no forma part de mi, del meu ADN. Em preocupa més per la meva filla. A la Talita de moment li diem que fins als 16 anys no tindrà mòbil. Un amic em deia l’altre dia que va veure els seus fills jugant a escacs i gairebé es posa a plorar. És molt heavy [l'addicció al mòbil] i provoca moltes patologies.

¿Notes el salt generacional amb els actors joves en relació amb la imatge?

— Jo els hi dic molt: cabrons, si no vigileu un dia trobareu els teatres xapats i voldreu fer teatre i haureu d’anar a Netflix, carinyos, perquè si no cuideu el teatre... Nosaltres des de La Brutal ho hem fet molt. Romeu i Julieta va ser un intent de fer això. Pel que fa a públic no ens va funcionar, però hi havia una companyia enorme de gent jove i va ser molt bonic, però va costar molt perquè la gent més gran se't compromet i, en canvi, als joves si els surt una sèrie els hauràs de substituir. És normal, està molt bé que els hi passi, però és difícil de compaginar.

Tu vas debutar a la televisió amb un personatge fosc, trencador, el Fèlix Montsolís de Nissaga de poder, en una televisió que en general era més melindrosa. Allò et va condicionar?

— Em va marcar, perquè hi ha gent que encara em diu: "Tu ets el Fèlix!" Però em va marcar a favor, primer perquè era un personatge interessant, que se n’anava al llit amb la seva tieta, que feia un incest, coses que avui serien cancel·lades tota l'estona. Estic supercontent del que m'ha portat i dels companys que vaig conèixer allà. Jo no soc gens nostàlgic, però és surrealista pensar que a Tots eren fills meus dirigia la Vilarasau i el Bosch, quan vaig treballar amb ells quan era un pipiolo i començava... I estar a la Fabià Puigserver, on jo havia anat amb l’escola, és un subidón molt bèstia. Això també els hi dic als xavals joves: tios, us n’anireu a Netflix a fer sèries una mica de merda i, en canvi, al teatre us podreu barallar amb coses com si fóssiu a Londres o Nova York. El nivell amb el qual us barallareu és del millor que hi ha i ho farem des dels nostres recursos. Això és el que dona el teatre.

¿Tenir èxit tan jove et dona certa tranquil·litat i capacitat de risc?

— Amb això soc molt intuïtiu i gens calculador. Soc sagitari. Vull fer moltes coses alhora, m’avorreixo i vull obrir un altre camp. Vaig fer Love, love, love el novembre passat i tots tenien ganes de continuar i jo no volia passar una setmana més sense conciliar i sense anar amb la meva família el cap de setmana. Els últims anys com a director he pogut conciliar. Són coses que a vegades no penses gaire però que s'adeqüen més amb el teu ritme de vida. I jo m’he pogut arriscar perquè vaig fer La Riera i amb els estalvis vam poder donar l'entrada del pis i muntar el meu somni, que és una productora. Sense La Riera evidentment no hauria pogut muntar una productora de cap de les maneres. Però tenia un coixí, i això et dona marge de maniobra.

De què és el que més gaudeixes?

— Tancat en una sala d'assajos soc feliç. Amb els actors, barallant-te, donant-hi voltes, posant en marxa aquests mons. Crec que ningú s'espera un Misantrop com el que farem.

Com a actor seràs a l'espectacle inaugural del Teatre Lliure, La gavina. ¿Volies ser en aquesta primera pedra de l'etapa Julio Manrique? També li has fet d’assessor.

— Sí, ell necessitava fer frontó i hem llegit i compartit opinions. Que el Julio sigui director del Lliure crec que cristal·litza una forma d'estimar-se aquest teatre, una forma d'entendre aquest teatre, contemporània i a la vegada amb un peu al passat, a una certa tradició de textos. Però també té moltes ganes d'obrir-lo i que hi hagi veus potents i diferents i altres llenguatges. En tinc ganes sobretot perquè ell en té ganes.

Però comença amb una polèmica pels drets d’autor dels traductors de La gavina. Des de dins, què en penses?

— Crec que és molt injust, perquè si algú es llegeix el text no tindrà cap dubte que és una obra nova. Crec que tot ve d'un error d’un tuit del teatre on no expliquen bé que és una reescriptura. Anem molt de pressa a fer comunicats en comptes de preguntar, i això no ajuda a ningú. S’ha de ser molt curós amb els drets d’autor, hi estic d’acord.

L'altra polèmica recent són les declaracions de Ramon Madaula recomanant als joves que es busquessin un pla B, que això del teatre està molt fotut. Per tu quin problema hi ha?

— La clau és la falta d'inversió pública per a la cultura. Ningú, cap metge, et dirà que la culpa és dels altres metges que volen ser metges. El problema és que estem infrafinançats. Per què dins la cultura constantment ens estem apuntant els uns als altres? Perquè anem escanyats. No hem aprovat pressupostos, per tant no arribarem al 2%, quan a França estan a més del 6% d'inversió en cultura. Tota la resta són raons petites i punts de vista personals que no porten enlloc.

Jordi Coca deia a l’ARA: "Com que no soc dona, gai ni jove, els meus projectes ja no interessen als teatres".

— Pregunta't com és que han interessat tant de temps. Crec que hi ha gent que diu coses molt desafortunades, i que no pensa ni en els privilegis que ha tingut ni en què està passant. La revolució feminista, la revolució de gènere, la revolució LGTBI, han arribat per quedar-se. Quan el pèndol gira s'emporta coses, doncs és normal i raonable, perquè hi ha gent que ha aguantat molt sense cap mena de privilegi. Trobo que aquests senyoros no s'adonin de certes coses és el que dèiem de la biga a l'ull propi. Per què no et planteges que potser moltes de les coses que vas aconseguir eren perquè eres hetero, perquè eres home, perquè eres blanc, i perquè estaves sempre en el xup-xup. I perquè ets un intel·lectual que t’hi cagues i un tio supervàlid, no dic que no.