Què va ser d’en Manelic i la Marta després de matar el llop?

En aquesta Terra baixa el parèntesi és important. L’operació dramatúrgica perpetrada per Pablo Ley sota els auspicis de Carme Portaceli té tots els ingredients d’una investigació policial de principi a fi. El principi, però, és el final de l’original de Guimerà. És així, doncs, que a la primera escena hi veiem el crim. Manelic estrangula Sebastià. Ha mort el llop. Ell i Marta fugen.

A partir d’aquí la proposta circula per la investigació d’un comissari (Manel Sans) vingut de la convulsa Barcelona de l’atemptat anarquista de Corpus (7 de juny del 1896) i els consegüents processos de Montjuïc i amb la presència d’una periodista d’El Universal (Laura Conejero), narradora dels fets del Mas Bordís. Els interrogatoris a la Nuri (Kathy Sey), el Tomàs (Pepo Blasco), el Josep (Mohamed El Bouhali), la Pepa (Mercè Mariné) i la Xeixa (Roser Pujol) serveixen per representar els flash-backs de les escenes del text de Guimerà, ben trossejat en l'adaptació. El drama rural, doncs, és convertit en un thriller policíac que certament funciona molt bé en ritme i en interès, almenys fins on podria haver estat el final de la proposta amb la fi de la investigació.

Però Ley i Portaceli volien anar més lluny i es van preguntar què va ser d’en Manelic i de la Marta després de fugir cap a la terra alta. La Guàrdia Civil els va perseguir? El van trobar? Què va passar? La resposta dels versionadors introdueix un gir molt de pel·lícula americana, encara que força previsible, fins a arribar a un happy end argumental una mica ridícul, que sembla voler reforçar el poder immens de l’amor que defensava Guimerà. No li queda bé la prolongació, tot i que serveix per accedir a escenes que havien quedat penjades i que al nostre entendre hauria estat millor situar en altres moments de la funció, si és que es volia fer l’obra sencera. Serveix també per ratificar el que ja ens havien ensenyat en altres moments de la funció sobre el poder despòtic del ric Sebastià, la submissió del poble al seu poder (els pobres) i la puresa feréstega de l’heroi. Una mirada més política i social on surt la lluita de classes, que embolica el drama íntim i converteix un crim passional en justícia de classe, i que es clou amb el cant revolucionari francès El temps de les cireres en la veu de Kathy Sey.

La posada en escena de Carme Portaceli funciona àgilment en un impressionant espai escènic buit de Paco Azorín molt ben il·luminat per Ignasi Camprodon (tot i que amb solucions que ja havíem vist en altres espectacles) i un climàtic espai sonor de Jordi Collet. Molt bé tots els intèrprets. Especialment, Laura Conejero, Manel Sans, el Sebastià d'Eduard Farelo i la fràgil i turmentada Marta d'Anna Ycobalzeta.