La Barcelona engolida pel turisme, entre olles i ganivets

No, La cuina no es una versió d’aquests programes de televisió que convoquen un grup d’incauts perquè preparin salses i mangos a la brasa sota la pressió d’uns estirats superxefs. No, La cuina és una versió de la primera obra –i la més representada– del dramaturg anglès Arnold Wesker, membre involuntari del moviment teatral anglès dels anys cinquanta Angry Young Men (joves irats), del qual formaven part grans dramaturgs com Harold Pinter, Jon Osborne i Edward Bond. Un moviment efímer que en les seves obres retratava l’exclusió social de les classes baixes per un capitalisme depredador, condensat per Wesker en el funcionament de la cuina d’un restaurant de luxe al Londres de l'època durant un dia de servei, des del matí fins a la nit. En vam veure una versió completa amb trenta intèrprets el 2004 a l'ara marginat Teatre Principal de Barcelona, en una producció del Teatre del Sol de Sabadell amb direcció de Ramon Ribalta.

Wesker retrata un microcosmos infernal com a metàfora de l'impacte deshumanitzador del treball industrialitzat, i si bé la interessant versió de Laura Aubert conserva els trets argumentals i els perfils dels personatges, es distancia –sense renunciar-hi del tot– del dramatisme de les lluites de poder entre el personal i de la denúncia social: la proposta d'Aubert és una irònica comèdia amb música (cinc cançons originals d’Ariadna Cabiró) i farcida d’humor (Cuina Minvant és el nom del restaurant, situat al carrer del Carme) que, en tot cas, denuncia la despersonalització de la Barcelona engolida pel turisme i la precarització de la vida laboral.

És en les cançons i en l'exigent moviment coreogràfic de les manipulacions culinàries (sense fungibles) on la direcció d’Adrià Aubert és més eficaç, així com en l’intens i obligat fregolisme d’uns intèrprets magnífics que assumeixen la trentena de personatges. Bona prova n'és la cançó a cappella amb la percussió de tota mena d'estris de la cuina. Fantàstica.